CòrdovaEls aficionats al ciclisme es fan fotos amb Miguel Induráin quan el veuen tot i que el calendari ja compta quasi 30 anys des que es va retirar del ciclisme professional. Els 5 Tours de França guanyats de forma consecutiva a principis dels 90, i sobretot com els va aconseguir, amb l’espectacle mai vist fins llavors a les contrarellotges individuals i la gestió mesurada de les etapes agòniques de muntanya, han deixat una empremta eterna a l’afició. Encara amb el plaer que sent quan surt amb bici de carretera a pedalar, Induráin també es deixa veure en curses de bicicleta de muntanya, les de roda gruixuda. El navarrès, a qui encara ara li brillen les dents blanques quan pedala a tota màquina, finalitza a Còrdova la seva primera Andalucía Bike Race by Garmin després de 6 etapes, 340 km i 10.000 metres de desnivell positiu.
Quantes fotografies creu que li han fet els aficionats al ciclisme al llarg de la seva vida?
— A la meva època podia comptar quasi amb els dits d’una mà qui em feia fotos. Signava més autògrafs. Ara ja, amb els mòbils, ni ho compto.
Per la meva feina l’he pogut veure en diferents esdeveniments esportius els últims anys i no pot fer dues passes sense que n'hi demanin. I vostè sempre té un sí per atendre l’afició. ¿Per què ho fa?
— És el meu caràcter. Ara no vinc a disputar, ni m’he de cuidar, i estic relaxat. Quan corria sí que tenia els meus tempos: descans, autògrafs, una foto i marxava. A moltes persones les havia de deixar sense saludar. Aquí a les sortides m’és igual sortir davant que darrere.
Torna ara a la gent el que en el seu moment no els va poder donar?
— Tampoc ho faig per això. Aquí hi ha les categories Master 40-50 i molts em donen les gràcies perquè el seu pare els va inculcar l’afició al ciclisme perquè em seguien. Però no ho faig per tornar-ho. Si em demanen foto, bé, i si no, també.
Quina relació té amb la bici de muntanya?
— Jo el material nou que surt el provo. M’han convidat a proves vintage amb bicicletes de quan corria, però no m’agrada. He fet gravel, bici de muntanya. Ho he provat sempre, però mai m’ha convençut. Rodar amb bici de muntanya per camins de la meva zona a Navarra sí que m’agrada, però prefereixo no fer massa corriols. Baixo, eh! Sobretot faig més bici de muntanya a l’hivern perquè vaig més a poc a poc pel bosc i no passo tant de fred. Com que tinc esdeveniments de bici de muntanya, m’he animat, però no em va massa. El fang i l'aigua no m’agraden. Surto per gaudir.
Com li arriba la possibilitat de competir sis dies seguits a l’Andalucía Bike Race by Garmin?
— Al meu cunyat li agrada la bicicleta de muntanya i té família per aquesta zona i l’any que havíem de venir al final no vam poder. Els organitzadors de la prova són els mateixos que els de la marxa cicloturista Quebrantahuesos (200 km al Pirineu aragonès i francès) i he d’anar a la Titan Desert de bicicleta de muntanya al Marroc, i si no estàs preparat, es nota. Aquí vinc a rodar, menys el primer dia hem trobat bon temps, no com a casa, que tenim nevades i inundacions.
He vist que porta al lateral del manillar de la seva bicicleta de muntanya unes banyes molt utilitzades anys enrere a les BTT, però ara vostè potser és l’únic que en porta en aquesta cursa. Per a què les utilitza?
— Perquè em resulten còmodes. Tots em diuen que s’enganxen a les branques, però jo intento passar a poc a poc, no vaig jugant-me el tipus. Jo no estic acostumat a anar agafat sempre amb una mateixa posició. A la bici de carretera t’aferres a la creu del manillar, a dalt de les manetes de fre i a sota amb les banyes. M’agrada anar canviant. Tinc aquest costum i sempre les porto. També vaig amb pedals de carretera amb la bici de muntanya. No m’agrada la sensació de moviment al peu. Coses de vell. Però aquí em van dir que en algun punt hauria de caminar i he vingut amb les sabatilles de muntanya.
Què li aporta encara ara a nivell personal sortir amb bicicleta?
— Gaudeixo anant amb bici. A Pamplona tenim una mica de trànsit, però arribes ràpid a les muntanyes: el Prepirineu és la meva àrea d’entrenament. No marxo tan lluny com anava abans, però m’agrada fer els meus quilòmetres. Gaudeixo de la bicicleta i del paisatge. Quan tinc temps surto a rodar. És l’únic esport que practico: no vaig al gimnàs, ni vaig a córrer, ni jugo a pàdel ni a futbol. Faig bicicleta i m’agrada mantenir-me en forma.
Segur que encara és capaç de tensar el grup quan vostè va al capdavant amb la seva bicicleta de carretera.
— Intento tensar. El meu cap veu el lloc i el moment, però als 5 minuts ja he de tornar enrere. La gent camina molt.
Segueix tenint les pulsacions tan baixes en repòs?
— Ja ni ho miro. No sé ni quant peso, ni el que em donen les pulsacions. Vaig per lliure.
Li agrada el ciclisme actual?
— (2 segons de pausa) Sí, trobo a faltar el que m’agradava a mi, les contrarellotges llargues i etapes llargues. Tot canvia i tot evoluciona. Ara tot ha de ser molt més ràpid, mediàtic i explosiu. Es fan bonics espectacles. A la meva època jo marcava una diferència a les contrarellotges, l’equip em donava suport i dosificava esforços a la muntanya.
Quan veu el ciclisme per televisió és de les persones que rememora els seus èxits esportius com a professional explicant batalletes?
— Quan ens ajuntem amb els companys en algun sopar recordem alguna etapa del Tour, però jo no trec el tema. No soc massa d’explicar batalletes.
Els equips professionals han anat evolucionant amb millors components, material, nutrició, entrenaments...
— No sé com funciona un equip professional avui en dia. Tinc dades que hi ha molta gent involucrada als equips amb molta tecnologia. No sé ni com s'entrenen, perquè no estic a dins. Però l’altre dia vaig estar amb gent de l’equip UAE Team Emirates i tenen 25 corredors amb 120 persones a la plantilla. No sé què poden fer... A la meva època 25 corredors, 4 mecànics, 4 massatgistes i poca cosa més. Avui en dia hi ha molt de personal. Què fan? No ho sé.
Conserva les bicis que ha tingut? Què guarda de tot el que va guanyar?
— Els 2 trofeus de la Volta a Catalunya que parlàvem abans. Tots els trofeus que vaig guanyar (91 victòries). He donat alguna cosa a amics i familiars, però la resta ho tinc tot. Els triomfs del Tour, Giro, bicicletes, mallots, però no ho tinc exposat.
On ho té guardat?
— En una habitació a casa, ben posat, però no em dona l’espai per exposar tots els mallots.
A punt de complir els 60 anys.
— Sí, aquest any em cauen.
Fins quan es veu treballant?
— Jo no ho faig com a feina. Faig alguna cosa de publicitat, amb gent que va col·laborar amb mi i amb marques que em van ajudar en la meva època a evolucionar el que era el meu ciclisme i tot ho faig com un hobby. Per gaudir d’alguna cosa. No ho veig com una feina.
Però vostè treballa. Va a esdeveniments com aquesta Andalucía Bike Race by Garmin. Com es guanya la vida?
— Esdeveniments, publicitat... Amb pocs dies escollits a l’any ja en tinc prou.
Per tant, amb tot el que va guanyar com a professional, la seva vida ja va quedar resolta?
— Sí, alguna inversió que vaig fer... No tinc grans al·licients de fer grans coses.
A la seva època com va aconseguir esquivar el dopatge?
— Seguint les normes del que calia fer i acatant les normes d’aquell moment.
Tornarà a l’Andalucía Bike Race by Garmin?
— (Riu). Per tornar-la a fer potser és massa explosiva per a mi. Aquí hi ha cada pujada que els joves ho fan molt bé, però per als que tenim una edat ja costa una mica més. Mai pots dir que no, i estic gaudint amb una meteorologia boníssima.