BarcelonaEra l'any 1922. Ara fa un segle, doncs. I el Giro era una de les poques coses que aconseguia unir un país trencat, Itàlia. Els carrers de les ciutats s'omplien de camises negres feixistes que pujaven a camions per anar als poblets on manaven els comunistes, per imposar per la força les seves idees, ja que per la raó no podien. Cada nit apareixia algun cadàver. D'un camperol, d'un professor, d'un obrer a qui havien assassinat. Però la passió pel ciclisme els unia a tots. Rics i pobres, comunistes, anarquistes i feixistes. Criminals i policies. Tant, que ara fa un segle, un dels lladres més buscats d’Itàlia apareixia a les carreteres per on passava el Giro per animar un dels seus millors amics. Aquesta història no sembla possible, a mig camí entre la llegenda i la realitat.
Aquell 1922 Giovanni Brunero, un corredor piemontès, buscava guanyar per segon cop consecutiu el Giro d'Itàlia aprofitant que el gran campió, Costante Girardengo, no passava per un bon moment. Res li sortia bé, a Girardengo. A la Milà-San Remo, just quan lluitava amb Brunero per alçar-se amb el triomf, havia topat amb un espectador que se li havia tirat al damunt. Quan es va aixecar, Brunero ja enfilava cap a la línia de meta. Al Giro, Girardengo va aconseguir guanyar la segona etapa, però a meitat del calendari de la cursa se'l veia fora de forma. No va poder ni competir pel triomf final, i apareixia a les imatges amb la cara ben trista. El ciclisme era dur llavors, amb la pols tacant-te la cara, les cames plenes de fang i els recanvis per si punxaves penjats de l'esquena.
Costante Girardengo va ser el primer gran ídol de masses del ciclisme italià, però aquell any 1922 no va tenir sort. Hi ha qui diu que l'havia afectat saber que un dels seus amics de la infantesa, Sante Pollastri, s'havia convertit en un dels homes més buscats del país. Just quan Girardengo entrenava per a la Milà-San Remo, Pollastri va participar en l’atracament a un treballador de la Banca Agricola, Achille Casalegno, que anava cap a la seu del banc amb un munt de diners a sobre. Casalegno va perdre la vida en aquella acció. Un tret al cor. Casalegno anava en bicicleta. Els bandits, també. Tota aquesta història no es podria entendre sense la bicicleta. De fet, com que Pollastri fugia sobre dues rodes després de cometre els delictes era conegut com "el bandit de la bicicleta". Convertit en l'enemic número 1 de la justícia, Pollastri va atemorir tots els policies del nord d'Itàlia durant els anys 20 mentre creixia la llegenda que deia que quan arribava a una fonda, el primer que feia, abans de demanar el menú, era preguntar si tenien cap diari per veure els resultats del Giro. De Pollastri sempre s'explicaria que seguia els resultats del seu amic, i sovint va acostar-se a les carreteres per veure'l passar. Aprofitant que les etapes eren ben llargues, sempre trobava un racó solitari per veure passar la cursa i recordar quan ell aspirava a ser ciclista.
Els dos amics havien nascut en un poblet del Piemont, Novi Ligure, no gaire lluny d’on naixeria Fausto Coppi anys més tard. Una zona rural d’hiverns freds, amb boira, on els nens aspiraven a tenir una bicicleta, convertida en un símbol de llibertat. Pedalejar et feia lliure, et permetia anar més lluny tot sol, sense dependre de ningú. I els joves Girardengo i Pollastri sortien del poble i feien malifetes. El primer va començar a guanyar curses, però el segon, no. La bicicleta li serviria per fugir de les autoritats. Novi Ligure era un lloc ideal per entrenar, ja que amb quatre pedalades ja ets als cims que separen el Piemont del mar, per unes carreteres on s'han forjat diverses nissagues de campions.
Els primers èxits del campió
Girardengo guanyaria el seu primer campionat italià el 1913, amb 20 anys, després d'escapar-se de la caserna militar de Verona on feia el servei militar. Un triomf amarg, ja que va estar 45 dies detingut. Aquell mateix any debutaria al Giro i guanyaria la seva primera etapa un any més tard, el 1914. Aquella va ser la primera de les 30 etapes que va guanyar un ciclista a qui la Primera Guerra Mundial va deixar sense poder seguir gaudint dels seus millors anys. A més, va passar la famosa grip espanyola el 1918, quan gairebé va perdre la vida. Va sortir-ne tan debilitat, de la malaltia, que la gent del seu poble donava per fet que ja no competiria més. No el coneixien prou: en el Giro del 1919 va guanyar la general sense deixar el lideratge del primer a l'últim dia. Era un ciclista menut, dels més baixets, molt fort en arribades a l’esprint però prou bon escalador per poder competir quan la carretera feia pujada. La seva rialla de noi de poble, amb els ulls vius, sumada a la seva capacitat de sacrifici van convertir-lo en un heroi de masses en una època en què la ràdio ajudava a convertir en figures populars els esportistes. De fet, el van convidar a fer curses en velòdroms per mitja Europa. Fins i tot li van pagar el bitllet per competir a Nova York davant de milers d’immigrants italians. Girardengo va acabar utilitzat per un feixisme que buscava cares que expliquessin al món com era la nova Itàlia que volien bastir i va treure pit quan va derrotar el campió francès al velòdrom de París, en una cursa polititzada després que la premsa francesa fes befa de Girardengo, ja que mai volia anar al Tour. Desafiat a demostrar el seu talent, va fer-ho en aquell velòdrom de París. L’ajudaven els consells del seu entrenador, Biagio Cavanna, que també faria de Coppi un campió. Girardengo guanyaria el Giro dos cops, el 1919 i el 1923, quan va tornar el cop a Giovanni Brunero. Girardengo va viure sempre vinculat al ciclisme, va crear la seva pròpia marca de bicicletes i va fer d’entrenador. Ell liderava l’equip italià quan Gino Bartali va guanyar al Tour del 1938, per exemple.
Retrobament a França
La vida és així. Somriu a alguns, però gira la cara a uns altres. Girardengo triomfaria mentre que Pollastri hauria d’esdevenir un heroi per als perdedors, els pàries de la terra. Per als feixistes era un criminal, però per a milers de persones seria un heroi, un anarquista que robava als rics i de vegades deixava diners als camperols que trobava mentre s'amagava dels carabiners. S’explica que Pollastri odiava els policies perquè, segons sembla, un policia hauria violat una noia de qui ell estava enamorat. Als feixistes els odiava després de rebre una pallissa, quan hauria escopit un pinyol als peus de dos camises negres. Fos com fos, odiava el poder, i en cada nou delicte era més atrevit. Fins al 1922, any en què tot va canviar. Mentre Girardengo patia al Giro, Pollastri s’enfonsava als inferns amb els seus primers crims de sang. El 1926, va acabar amb la vida de dos policies milanesos que s’havien disfressat d’obrers i l'esperaven en un bar on solia deixar-se veure. Va ser un cop molt fort per a la policia italiana, que va encarregar a l’inspector Giovanni Rizzo enxampar Pollastri. Rizzo havia aconseguit detenir els anarquistes que havien posat una bomba al Teatre Diana de Milà el 1923, així que tenia prou experiència per encarar el cas.
Seria Rizzo qui descobriria els vincles entre el bandit i el campió. Va ser ell qui va descobrir que Pollastri s’havia deixat caure en algunes etapes del Giro per poder veure de lluny el seu amic d’infantesa. El cercle sobre Pollastri es tancava, de manera que, acompanyat per la seva banda, va fugir a França, on un dels seus companys de malifetes, Giacomo Massari, es va treure la vida en veure’s acorralat per la policia. La banda va escampar el rumor que el mort era Pollastri (amb la documentació de Massari) per mirar que les autoritats el deixessin de perseguir. Va ser en aquest moment quan Girardengo va explicar per primer cop a la premsa que efectivament, coneixia personalment Pollastri. El 1925 per exemple, un equip de tres corredors italians format pel mateix Girardengo, Alfredo Binda i Ottavio Bottecchia havia derrotat els tres germans francesos Pélissier en un velòdrom de París. Durant les celebracions l’entrenador Biagio Cavanna va reconèixer Pollastri a la graderia, que aquell dia es va trobar amb Girardengo i durant unes hores es van explicar la vida.
Pollastri seria detingut el 1927 a París en una operació on va ser traït per una amant, contactada pel comissari francès Guillaume -que inspiraria el personatge de l’inspector Maigret dels llibres de Georges Simenon-. Entre Rizzo i Guillaume van enxampar Pollastri en una estació de metro, segons s’explica, quan anava a veure la darrera etapa del Tour. Sembla que Pollastri creia que Girardengo hi era, quan en realitat competia a Roma. Al judici, les declaracions de Girardengo a la premsa d’uns anys abans, el 1925, on el campió afirmava que Pollastri havia admès haver comès crims es van fer servir per condemnar-lo a cadena perpètua. Pollastri, però, sortiria en llibertat el 1959 gràcies a una amnistia: es va tenir en compte que havia salvat la vida d’una funcionària de presons durant un motí el 1940. El bandit tornaria al seu poble, Novi Ligure, on havia començat tot i on es retrobaria amb Girardengo. Un dia, s’explica, els dos amics es van donar la mà en un cafè del centre de la població. Amb fredor, el ciclista no hauria mirat als ulls el bandit. Pollastri sí que hauria aguantat la mirada, en una història que ha acabat prenent vida en novel·les, obres de teatre o la cançó Il bandito e il campione, escrita per Luigi Grechi i cantada per Francesco de Gregori.