Griezmann rescata un Barça sense idees amb un gol salvador (1-1)

Enviat especial a NàpolsUn crit pot canviar tota una temporada. Un gol salvador per alterar la correlació de forces i apuntalar el projecte d’un Barça que avança, malgrat tot. Un equip que no s’atura tot i les baixes i la inestabilitat institucional. L’aventura europea tirarà endavant si l’equip de Quique Setién defensa al Camp Nou el valuós empat aconseguit a San Paolo (1-1), gràcies a un gol de Griezmann just en el moment més necessari. El gol va arribar just abans que el Barça pogués defallir, ofegat pels dubtes després de mantenir la pilota en una possessió estèril durant tant de temps. Tenir la pilota no sempre vol dir jugar bé i, en alguns moments, el Barça es va desesperar i va desesperar els seus aficionats. Però Busquets, que es perdrà la tornada, va saber entendre que calia buscar passades verticals de tant en tant. I, per sort, Semedo es va oferir per trencar la defensa i assistir un Griezmann que poca cosa més va fer, a Nàpols. Però es va guanyar el sou. El seu gol pot decidir l’eliminatòria, gràcies també a Ter Stegen, salvador a la segona part. L’alemany no falla mai.

Si els resultats aguanten tota l’estructura del Barça, com deia Piqué a la prèvia, tornar d’Itàlia amb avantatge reforça uns fonaments corcats. El Barça ha comès uns quants pecats, últimament: ha planificat tan malament la temporada, que per jugar-se la pell a Europa tenia una banqueta que semblava la del filial. Setién, que debutava com a tècnic a la Champions amb 60 anys fets, no tenia gaires jugadors per escollir. O potser sí, perquè un munt d’ulls joves el miraven atents, per veure si s’atreviria a confiar-hi. No va ser així, perquè el tècnic va ser prudent i va optar pels veterans, amb Arturo Vidal en el lloc d’Ansu Fati. Setién va voler la pilota, però li va faltar coratge per apostar per Fati, que va tenir tan sols cinc minuts al camp. El resultat va ser un Barça monòton, en un primer temps tan lent que no semblava propi de la Champions. Però l’equip, tan castigat, es limita a guanyar temps esperant recuperar efectius. Ara mateix, el full de ruta del club, tant a la llotja com al vestidor, és guanyar temps sigui com sigui.

El Barça no va voler renunciar a la pilota, és cert, però en alguns moments tampoc va saber què fer-ne, més enllà de protregir-se. A més, l’equip de Setién va caure en el parany del Nàpols fins que Griezmann va superar Ospina. Gattuso va planificar un partit perquè hi passessin ben poques coses, i va donar la pilota als catalans per poder-se atrinxerar en defensa i esperar l’errada blaugrana. Conscient que tard o d’hora n’arribaria alguna. I l’errada la va cometre Junior Firpo a la mitja hora de joc, després d’una jugada en què el Barça no es va ordenar bé en defensa. I amb tres tocs el Nàpols va fer arribar la pilota a Mertens, que la va enviar a l’escaire de Ter Stegen. El gol, en la primera mossegada italiana, feia dubtar encara més un Barça massa lent, amb De Jong sense trobar el seu lloc. Un equip lliurat a un dolce far niente, tocant la pilota amb paciència, esperant que s’obrís una porta però sense picar-hi. El Barça, d’alguna manera, també esperava l’errada italiana. Un joc perillós que, de tant en tant, semblava destinat a acabar en tragèdia.

El Nàpols, amb un gol al sac, també s’arriscava. Mai és bona idea limitar-te a defensar si al davant hi juga Messi, que tot sol atrau molts rivals. Motivat per jugar a l’estadi on creuen fermament que Maradona és millor que ell, el jugador de Rosario ho va intentar, però va patir. I quan Messi pateix, el Barça pateix. La bona notícia va ser descobrir que no està del tot sol, gràcies al gol de Griezmann, que premiava una de les poques accions en què un lateral, Semedo, va saber trencar la defensa napolitana. Messi, voluntariós però sense ser decisiu, necessita socis, aliats. Si es queda sol, el Barça està destinat a la derrota final. El partit va acabar convertit en un exercici de supervivència d’un Barça sense sort. Busquets va veure la groga que el deixarà sense jugar la tornada, i Arturo Vidal, massa endollat pel seu passat a la Juve, l’equip més odiat a Nàpols, va veure la vermella quan va iniciar una picabaralla sense sentit en un partit net. I, per acabar-ho d’adobar, Piqué va abandonar el terreny de joc coix. Amb aquest panorama, l’empat sembla tot un èxit.

Ter Stegen, clau

I, tot, gràcies a un instant màgic en un partit dolent i a una aturada de Ter Stegen davant de Callejón. El gol de Griezmann podria canviar el destí de tota la temporada. I el destí del mateix francès, que es va passar tot el matx movent-se insegur entre ombres blaves, sense tocar la pilota. Erràtic i insegur com l’equip. Però en el primer xut entre els tres pals del Barça va aconseguir el gol que donava sentit a tant de patiment. Un gol, en un sol xut entre els tres pals, és poc bagatge, però suficient per obrir les portes dels quarts de final. Un gol convertit de passada en un acte d’expiació per purgar els pecats comesos fins llavors, amb un joc intranscendent. El partit que havia de ser un homenatge al talent de Maradona i Messi va tenir més por que art. Però el Barça es va sortir amb la seva. Va guanyar temps. I ja és molt, ara mateix.