El Barça segueix fent-se mal a si mateix (1-1)

BarcelonaTancada la porta de la Lliga de Campions, el Barça no va atrevir-se a obrir la de la Lliga. Incapaç d'aprofitar els regals de l'Atlètic de Madrid, l'equip de Koeman va quedar-se contra el Cadis amb la mateixa cara de tonto del partit d'anada, quan va caure al Ramón de Carranza. El Barça no va saber passar pàgina a la derrota europea, i es va deixar dos punts contra els andalusos per culpa d'un penal de Lenglet als 88 minuts quan els visitants semblaven incapaços de fer mal a un equip condemnat, de nou, per la seva manca de contundència en atac (1-1). El Barça tenia una gran oportunitat per il·lusionar-se amb la Lliga, però va fallar de nou. La realitat, crua i descarnada, fa mal. Aquest Barça no pot aspirar a gaire i amb les seves errades, ho demostra, com si no volgués ni qui els seus aficionats puguin acabar desenganyats. Millor que assumeixen la realitat.

I mira que era una oportunitat magnífica. Quan el barcelonisme encara es dolia dels quatre cops rebuts pel PSG al Camp Nou, l’Atlètic de Madrid punxava al camp del Llevant. I en una temporada tan estranya com el calendari, el mateix Llevant saquejava dissabte el Wanda en el segon partit contra els matalassers en pocs dies i permetia al Barça il·lusionar-se amb un torneig on, no fa tant, l’únic repte era acabar entre els quatre primers de la classificació. Però mentalment tou, el Barça, que va dominar durant tot el matx, va veure com una errada de Lenglet en el minut 88 permetia a Álex Fernández empatar un partit en què el Cadis gairebé mai va semblar capacitat per puntuar. A les àrees, el Barça va escriure la lletra de la seva sentència. Si un equip com aquest només pot marcar de penal, mal senyal. I si concedeixes un penal en el darrer minut després d'una centrada lateral previsible, també.

Al futbol sempre tens una segona oportunitat. A la vida, en canvi, no sempre passa. Conscient d’això, el Barça va sortir a totes en un partit que hauria pogut sentenciar a la primera part amb un guió similar al de l'encontre jugat fa tres mesos a Cadis, mastegant sorra. Era un partit a voltes desagradable. El Cadis, com el Barça, és un equip amb un estil molt definit. Si al Camp Nou s’ataca sota la influència de les idees de Cruyff, al Carranza es defensa tal com li agrada a Cervera, un tècnic que s’ha anat convertit en un filòsof dels pobres, en un arquitecte de muralles defensives. El seu Cadis, necessitat de punts per allunyar el fantasma del descens, va sortir a protegir el porter Ledesma amb un munt de cossos. Un d’aquells partits amb una sola porteria, on cal paciència, talent i un xic de sort per evitar acabar embussat en atac. Koeman, demostrant saber gestionar bé els grups humans, va encarregar aquesta tasca als mateixos onze jugadors que s’havien convertit dimarts en una joguina en mans de Kylian Mbappé. Una forma d’evitar tirar als lleons jugadors com Sergiño Dest i enviar un missatge de confiança als futbolistes. I, de pas, un acte de realisme. Si Koeman considera que aquest és ara mateix el seu millor equip inicial, el fa jugar en els partits més importants. Segurament, si contra el PSG el Barça hagués tret un bon resultat que hagués deixat oberta l’eliminatòria, potser contra el Cadis haurien jugat altres futbolistes. Però després de perdre el tren europeu, calia posar totes les fitxes a la Lliga. El present, la realitat, era el Cadis.

Un nou rècord de Messi

Sense fer res de l’altre món, el Barça semblava a punt per enfilar-se al tren de la Lliga, que passava amb retard quan Koeman creia que ja l’havia perdut. Ho feia liderat per un Dembélé anàrquic que sempre sol prendre la pitjor decisió en el darrer moment i un Pedri entremaliat que sempre troba espais entre línies. El Barça va gaudir d’un domini total però estèril, ja que per fer caure murs cal paciència i el Barça no va començar a generar perill fins que va aprofitar una errada andalusa en defensa. Pedri, amb el seu joc alegre de pati d’escola, va forçar un penal clar que va permetre a Messi marcar per primer cop contra els gaditans, la seva 38a víctima a la Lliga. Ningú ha marcat contra tants equips diferents com l’argentí, que de pas cobrava les factures pendents amb Ledesma, el seu compatriota, que al desembre li havia fet la punyeta amb grans aturades. Ara, en canvi, el porter del Cadis va acabar literalment de genolls, sense poder aturar el penal del capità blaugrana.

Amb Piqué agafant ritme en defensa, el Barça va marcar dos gols més abans del descans, però sempre apareixia un fora de joc que esborrava la rialla de la cara de De Jong o Pedri. El mur gadità aguantava. Un mur convertit en una presó per a un Griezmann erràtic. Koeman, en conseqüència, el va substituir per Braithwaite. Però sense alegria en el joc, el Barça va acabar despullant-se públicament, per ensenyar al món aquella realitat de la qual parlava Koeman: aquest equip, segurament, no pot aspirar a més, ja que encara està tancant una etapa més que obrint-ne una de nova. El tercer penal aquesta temporada d’un Lenglet massa lent va convertir un partit per engrescar-se en un bany de realitat. Després de la trencadissa provocada pel PSG, contra el Cadis calia guanyar com fos, encara que fos amb badalls. Era un diumenge per passar pàgina. Però en lloc d’això el Barça va acabar de nou castigat al racó. La setmana oferia una oportunitat per a la redempció. Tot el contrari: el calvari continua. El Barça ni tan sols accepta regals i es fa mal a si mateix, com si tingués ganes de tancar aquesta etapa com sigui. Encara que faci mal.