La banda sonora per anar a veure el Celtic-Barça

BarcelonaEl sorteig de la Champions ha portat el Barça a dues de les ciutats on més s'estima el futbol i la música: Manchester i Glasgow. Fa uns dies ja vam fer un viatge per Manchester a través de la música, recordant, en paraules de Dave Haslam, DJ de la ciutat, com una ciutat industrial en plena crisi podia trobar una nova identitat gràcies al futbol i la música, dos espais purament democràtics, ja que permet triomfar a joves de classe baixa sense necessitat de títols o diners. Glasgow és igual. La ciutat més poblada d'Escòcia va ser un dels principals centres industrials del planeta, després va enfonsar-se i va crear la fama de ser un lloc dur… i ara es neteja la cara. I durant les darreres dècades, només la música i el futbol eren ambaixadors potents fora d'Escòcia d'una ciutat molt viva i orgullosa.

La banda sonora per anar a veure el Manchester City-BarçaEls aficionats del Celtic solen fer una broma per burxar els rivals, aquells del Glasgow Rangers. La broma diu que tots els famosos de la ciutat que valen la pena són aficionats del Celtic. Dins del panorama musical, membres de grups com Travis, Teenage Fan Club, The Jesus and Mary Chain, Mogwai, The Fratellis, Primal Scream, Franz Ferdinand, Belle and Sebastian o U2 són del Celtic. La capacitat de Glasgow de produir grups de música és sorprenent. "Ells només tenen els Wet Wet Wet", em deia rient un aficionat del Celtic, fent referència a un dels pocs grups escocesos que afirmen que estimen el Rangers. Efectivament, hi surt guanyant el Celtic.

La nòmina de músics que són aficionats del Celtic és sorprenent, en part per les arrels irlandeses del club. Com vam explicar, el Celtic és un club escocès, però també és el gran ambaixador de la diàspora irlandesa. El Celtic va ser fundat per irlandesos i a qualsevol racó amb irlandesos podem trobar aficionats del club. Irlanda és un país que ha construït la seva identitat en part gràcies a la música, així que el resultat és un estadi, Celtic Park, on la música ho pot explicar gairebé tot. Algunes de les cançons que l'afició del Barça podrà sentir a les graderies de Paradise, com coneixen els aficionats locals el seu estadi, poden explicar la identitat del Celtic i la història d'una illa rebel. Moltes de les versions cantades per l'afició, esclar, són de música celta. I gairebé totes, amb contingut polític.

http://www.ara.cat/esports/barca/Celtic-Glasgow-escoces-anima-irlandesa_0_1649235207.html

Aquesta darrera temporada, per exemple, l'afició del Celtic ha recuperat una cançó del 1985 gairebé oblidada anomenada 'Grace'. Escrita per Frank i Seán O'Meara, explica la vida de Grace Evelyn Gifford Plunkett (1888-1955), una pintora irlandesa famosa perquè era la promesa de Joseph Plunkett, un revolucionari que va participar en l'Easter Rising del 1916, l'Alçament de Pasqua, una revolta organitzada per part de republicans irlandesos amb l'objectiu d'acabar amb el domini britànic a l'illa aprofitant que el Regne Unit estava immers en la Primera Guerra Mundial. L'alçament va fracassar i Plunkett va ser condemnat a mort. Però Grace Gifford va casar-se amb ell la nit abans de l'execució, a la presó, i no va voler casar-se mai més per recordar el seu marit màrtir.

El Celtic explica la història d'Irlanda amb les cançons cantades a Celtic Park. La cançó que serà cantada més d'un cop és 'The fields of Athenry', una preciosa balada folk irlandesa escrita per Pete St. John durant els anys 70, que explica el cas d'un jove durant la Gran Fam de la patata del segle XIX, quan milions d'irlandesos van morir de gana. D'altres van revoltar-se contra els britànics i van ser deportats a Austràlia. Aquest irlandès és acusat de robar el blat de moro de Charles Edward Trevelyan, el funcionari britànic que no va fer prou per aturar la fam. Així doncs, el jove és condemnat per robar menjar per a la seva família i, des de la presó, la nit abans de ser embarcat cap a Austràlia, llavors la gran presó de l'Imperi Britànic, canta per la finestra a la seva dona dient-li: "Res no importa, Mary, quan ets lliure! Contra la fam i la corona em vaig rebel·lar i m'han enxampat. Ara tu has de criar el nostre fill amb dignitat".

Un altre himne que no falta mai és 'Let the people sing', escrit per Brian Warfield, del grup The Wolfe Tones, un veterà grup dels anys 60 que va dedicar-se a fer música celta amb lletres molt reivindicatives, reclamant que tot Irlanda fos el mateix estat i recuperant els noms dels herois del nacionalisme irlandès. Warfield va fer una versió de la famosa cançó 'This land is your land' del cantant folk dels Estats Units Woody Guthrie, que la va escriure explicant que aquesta terra, és a dir, els Estats Units, era de tothom. Independentment de la seva raça o visió política. La versió de Warfield cita tots els racons d'Irlanda i es converteix en un himne per reivindicar que Irlanda del Nord, actualment britànica, hauria de formar part de l'estat irlandès. Aquest grup també ha cantant una altra versió d'una cançó nord-americana. La presència de tants irlandesos als Estats Units va fer que la música folk creués l'Atlàntic en direcció contrària, amb adaptacions tant de 'This land is your land' com the 'We shall not be moved', cançó que té les arrels als anys de lluita contra l'esclavatge. En la versió del Celtic, l'enemic és el govern britànic, esclar.

Aquest mateix grup, els The Wolfe Tones, va escriure el 1987, pel centenari del club, la 'Celtic symphony', un homenatge al club. El grup va rebre permís per fer el vídeo al vell Celtic Park, cosa que va provocar una gran polèmica perquè en una part de la cançó diuen "Oooh ah up the Ra", una forma de cantar a favor de l'IRA, l'exèrcit republicà irlandès. Actualment, està prohibit cantar "Up the Ra" en un estadi perquè l'IRA és un grup terrorista i treure una lletra no amaga el sentit del crit, però fins fa poc part de l'afició del Celtic ho cantava. No sona tant la cançó 'Viva la quinta brigada', del cantant Christy Moore, cançó del 1984 que recorda els irlandesos que van lluitar a les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola contra el feixisme.

A l'estadi també hi sonen sempre dues cançons que no tenen component polític, però expliquen la història del club. És molt estimada 'Willie Maley', la cançó que explica la vida del primer gran entrenador del club i els seus èxits, sobre la melodia de 'Matchstalk men and matchstalk cats and dogs", una cançó dels anys 20. I el 1961 es va començar a cantar 'The Celtic song', una cançó que ha esdevingut molt estimada, sobre la base de dues òperes, ja que es va adaptar una àrea d'una opera còmica britànica del 1879, de W.S. Gilbert i Arthur Sulliva, anomenada 'The pirates of Penzance'. En molts punts era un plagi d''Il trovatore' de Verdi, però va acabar inspirant una cançó cantada durant més de cinc dècades a Celtic Park.

Més enllà de les cançons d'arrels irlandeses, el Celtic pot presumir de tenir entre els seus aficionats el cantant dels U2, Bono, la cantant del grup Texas, Sharleen Spiteri, o membres dels Simple Minds. La cantant del grup Garbage, molt popular durant els anys 90, va explicar que només enyorava d'Escòcia "la pluja i anar a Celtic Park", ja que ara viu a Nova York. I els germans Gallagher, grans aficionats del Manchester City, no han amagat mai que el seu segon club és el Celtic, ja que tenien una àvia irlandesa. De fet, la cançó del grup 'Roll with it' va sonar durant els anys 90 a Celtic Park. Era la cançó escollida per rebre els equips el dia que el Celtic va golejar per 6-2 el Rangers, l'any 2000. I Noel Gallagher, guitarrista del club, era a la graderia. A l'estadi hi sol sonar rock i pop, també, ja que Glasgow ha donat al món grans músics.

El cantant més famós del Celtic, però, és Rod Stewart. A Celtic Park, totes les localitats sempre estan ocupades, excepte dues cadires a la llotja, sempre buides per si volen venir els dos socis més estimats. L'actor i humorista Billy Connolly, una celebritat a Escòcia, i Stewart, nascut a Londres però fill d'escocesa. Stewart va voler ser jugador abans de cantar, i s'estima tant el Celtic que fa uns anys va arribar a portar l'equip a fer una pretemporada al seu castell, on té un camp de futbol. Stewart, el dia que el Barça va perdre a Celtic Park per 2-1 no fa tant, va arribar a plorar d'emoció. Curiosament, altres grups de Manchester tenen membres aficionats del Celtic, com Mani dels Stone Roses o Johnny Marr de The Smiths.

Ara, la seva música no sol sonar en un estadi que darrerament celebra els gols i els bons moments amb una versió de l''I just can't get enough' dels Depeche Mode, un grup britànic sense relació amb el Celtic. Senzillament, l'afició va fer una versió de la cançó, que converteix l'estadi en una festa quan la canten. També hi sol sonar 'Chelsea Dagger' del grup local The Fratellis. Aficionats del club, no cal dir-ho.

I, esclar, no ens oblidem de la cançó més famosa, el 'You'll never walk alone'. L'afició del Liverpool i l'afició del Celtic no es posen d'acord a l'hora de decidir qui la va cantar abans, però quan els dos clubs s'han enfrontat, l'han cantat plegats. Per explicar per quina raó la cançó és cantada tant a Anfield com a Celtic Park, tenim el mateix discurs. El 'You'll never walk alone' va ser escrit per Richar Rogers i Oscar Hammerstein II dins d'un musical nord-americà anomenat 'Carousel' el 1945. La lletra parla d'una dona que perd el marit lluitant a la Segona Guerra Mundial. Diferents artistes, com Elvis Presley, en van fer versions, però la més famosa és aquella de Gerry and The Pacemakers, grup anglès dels anys 60. La cançó va ser número 1 el 1963 a la llista de vendes i abans dels partits sonava als camps, on es posava música per distreure una afició que els omplia hores abans del xiulet inicial. L'afició del Celtic i el Liverpool van decidir cantar la cançó un cop va deixar de sonar per megafonia, ja que la lletra era escaient. I es va crear una tradició.

Ni Glasgow ni el Celtic es poden entendre sense cantar. Ni Escòcia ni Irlanda es poden entendre sense la seva música. Qui visita Celtic Park té la responsabilitat de cantar. És una tradició.