El Giuseppe Meazza, una catedral amb dos noms i un futur incert

BarcelonaDos dels temples del futbol mundial, el Camp Nou i el Giuseppe Meazza, tenen les hores comptades. Si les obres ja han començat al recinte blaugrana, a la catedral del futbol milanès el tema continua als despatxos. La burocràcia italiana sempre és un laberint d’on costa sortir, però en principi San Siro sembla destinat a ser enderrocat els anys vinents. El juliol del 2019, l’Inter i el Milan van presentar un projecte tècnic de viabilitat econòmica per enderrocar l’estadi i aixecar-ne un altre just al costat el 2024. Però passen els mesos i el permís de l’Ajuntament no acaba d’arribar. I cal per dues raons: per començar les obres i perquè el propietari del Meazza és precisament l’Ajuntament.

A Itàlia, molt pocs clubs són propietaris del seu estadi. Gairebé tots són de propietat municipal, com passa a Milà, Gènova, Nàpols i Florència. A Roma és propietat del Comitè Olímpic Italià. Molts clubs, doncs, intenten comprar els recintes o fer com la Juve, que se n’ha construït un de nou tot seu. Amb dos equips campions d’Europa, a Milà el projecte implica aixecar un nou recinte esportiu conegut com la Cattedrale. La capital llombarda té tres catedrals, de fet. El Duomo gòtic com a temple religiós, la Scala com a temple cultural i el Meazza, la catedral del futbol. El projecte implica enderrocar del tot l’estadi, construir-ne un de nou al costat per no haver de jugar en tercers estadis i crear un gran parc públic per a la ciutat. Però el permís no acaba d’arribar pels dubtes sobre la viabilitat econòmica tant de l’Inter –en mans xineses– com del Milan –en mans nord-americanes–. Esperant les negociacions del grup empresarial xinès Sunning amb altres possibles compradors de l’Inter, aquestes setmanes les reunions amb l’Ajuntament semblen anar pel bon camí per començar a enderrocar el Meazza el 2024.

El Barça hi torna just aquests mesos en què es decideix el futur de l’estadi milanès. El primer cop que hi va anar va ser el 1959, quan hi va jugar dos cops en només dos mesos (setembre i novembre), en dues competicions diferents (Copa d’Europa i Copa de Fires) i contra els dos equips de la ciutat, el Milan i l’Inter. I els va derrotar tots dos: per 0-2 amb els rossoneri a la Copa d’Europa i per 2-4 amb els neroazzurri a la Copa de Fires. És a dir, va jugar al mateix estadi en dues competicions diferents, dos equips diferents i amb dos noms diferents, perquè els aficionats de l’Inter i el Milan no es posen d’acord sobre com s’ha d’anomenar el seu estadi.

Una llegenda interista

Oficialment, l’estadi es diu Giuseppe Meazza. Així ho va decidir el 1980 el seu propietari, l’Ajuntament de Milà. Anteriorment, era conegut per San Siro, per la barriada on se situa, anomenada així per una petita església que fa anys va ser enderrocada. Però aquell 1980 l’Ajuntament va decidir canviar-li el nom en homenatge a Giuseppe Meazza, probablement el millor jugador nascut mai a Milà. Campió del món el 1934 i el 1938, ídol italià en temps del feixisme, Meazza havia mort el 1979 i com que havia jugat als dos equips de la ciutat, l’Inter i el Milan, les autoritats van pensar que era una decisió adequada. Però s’equivocaven perquè Meazza havia jugat només dos anys al Milan, quan ja era veterà i sortia d’una lesió que l’havia allunyat dels terrenys de joc. En canvi, amb l’Inter havia marcat 282 gols en tretze temporades. Els aficionats del Milan, doncs, van preferir ignorar el nou nom oficial i van decidir mantenir el de sempre: San Siro. Els interistes sí que parlen del Meazza, perquè el jugador era un dels seus.

I això que l’Inter va arribar més tard a l’estadi. El 1926, el Milan va inaugurar San Siro quan l’Inter encara jugava a l’Arena Civica, un estadi del 1808 construït per l’arquitecte Luigi Canonica i inaugurat amb la presència de Napoleó. L'estadi que encara existeix, per cert. L’Inter no va anar fins als anys 40 a San Siro, construït per Piero Pirelli, l’home que va fundar la coneguda empresa de neumàtics del mateix nom, quan era president del Milan el 1926. L’estadi aixecat per al Milan, que en va perdre la propietat en temps del feixisme, ha acabat portant el nom d’un heroi interista. Tot i que la gent del Milan no parli mai del Meazza.