A Catalunya no sabem el que tenim
Una noruega, una americana i dues catalanes. No és cap acudit. És la realitat del futbol femení d’avui. Des que el 2018 France Football va atorgar la primera Pilota d’Or a la millor jugadora del món, Catalunya se n’ha endut tres de les cinc possibles. En l’edició inaugural va ser per a la davantera Ada Hegerberg, l’any següent per a Megan Rapinoe i després d’un parèntesi d’un any per culpa del covid, dos trofeus per a Alexia Putellas i ara el torn d’Aitana Bonmatí.
Encara no som conscients del que suposa això. En un esport en creixement sostingut, que ha avançat a un ritme frenètic durant l’última dècada, aconseguir aquests resultats té un mèrit absolut. No és un bolet que et surt per atzar i t’hi aferres amb tot. És producte de la feina ben feta. Són dues jugadores que parlen català, i parlen sobretot una mateixa manera d’entendre el futbol.
L’èxit d’Aitana i Alexia és conseqüència de l’aposta decidida del Barça pel futbol femení. Si una cosa han fet bé els últims presidents del Barça, si en una cosa se’ls pot amnistiar a tots, és creure de manera decidida en el femení. Joan Laporta és qui en va començar a posar les bases, amb la incorporació de Xavi Llorens i la consolidació del Barça a la Superlliga. Amb Sandro Rosell el femení es va convertir en un equip guanyador. I amb Josep Maria Bartomeu hi va haver el salt endavant: el Barça va passar a ser referència mundial. Segurament el millor llegat de Bartomeu és aquest. Perquè, a més, no es va crear un grup guanyador a base de fitxatges sonats, sinó que hi ha una planificació a darrere que permet treure jugadores de casa any rere any. I això no s’improvisa. Això ve de molt lluny.
El Barça té futbolistes com Alexia i Aitana, que entenen la idiosincràsia de la institució com ningú. Que saben quin futbol es juga a Barcelona. Que estimen el club perquè l'han gaudit i patit des de petites. Identificació i lideratge dels de casa, un atribut que s’ha de recuperar al masculí, que a poc a poc ha anat perdent tots els referents nostrats. Les llàgrimes de Gavi en acabar el clàssic són la millor mostra que això s’està revertint. És el camí.
Però és que, a més, Aitana és probablement qui millor simbolitza el que és el Barça. Jugadora amb personalitat, compromesa fora dels terrenys de joc, que es posiciona per les causes justes, i amb la pilota ara mateix és la futbolista professional de tota l'entitat que representa millor la manera de jugar que ha fet gran aquesta institució. Ningú entén el futbol que va importar Johan Cruyff i va sublimar Pep Guardiola com ella.