Catalunya llueix en una gran nit contra Veneçuela (2-1)
Els gols de Bojan Krkic i Puado, aquest a l'últim minut, donen la victòria al conjunt de Gerard
GironaEra una nit en què Catalunya volia passar-s’ho bé i fer del seu partit el primer de la història en data FIFA, una gran festa. Ni els entrebancs a l’hora de fer la llista, ni el fet de no haver competit des de fa més de 800 dies, la va fer enrere. Ben al contrari, els catalans van ensenyar que no havien anat a Montilivi a passar l’estona. Hi van anar per defensar la terra que estimen i que els ha vist créixer. I per guanyar Veneçuela (2-1), gràcies al gol final de Puado.
Gerard López havia promès que intentaria oferir espectacle, i la sortida va estar a l’altura de les expectatives. Com si sentir l’himne d’'Els segadors' els hagués multiplicat les seves forces, l’empenta de l’equip va ser sublim: no havia passat ni un minut que Melendo, murri, es va quedar sol i només una inoportuna relliscada li va impedir rematar. L’Espanyol va predominar en l’onze, abrigat amb un 4-1-2-1-2, amb tres futbolistes: Dídac Vilà, Melendo i Sergio García, que es va convertir en el jugador català de la història moderna que ha defensat la samarreta de la selecció absoluta més partits, amb un total de setze, i desfent l’empat a quinze que l’igualava amb Sergio González, el tècnic del Valladolid. Un rècord d’aquells que fan patxoca.
També va ser una nit ben especial per a Àlex Granell, que el 2011 –i quan defensava els colors de l’Olot a Tercera– va ser campió d’Espanya amb la selecció catalana amateur. Després de superar mil obstacles i veure’s més fora que a dins del futbol professional, se li humitejaven els ulls podent viure aquesta experiència a l’estadi que l’ha vist arribar a Primera amb el Girona i de bracet del seu company d’aventures, un Pere Pons que va fregar el gol amb un xut ras que va desviar la defensa veneçolana, que només va introduir quatre canvis respecte a l’equip que va derrotar l’Argentina.
Els de Dudamel, en plena fase de millora, van reaccionar de manera intel·ligent i ordenada a l’arrencada de Catalunya, avisant amb tres oportunitats que es van estavellar contra la fusta. Primer Murillo, i dues vegades més el futbolista de l’Espanyol Rosales, amb una rematada al segon pal sense vigilància i en un llançament de falta abans del descans. Els catalans hi posaven el joc i les bones intencions, però les ocasions més perilloses en tot moment van ser de Veneçuela.
Poques vegades els de Gerard López van desguarnir la zona defensiva, liderada per un Piqué incommensurable per dalt i per baix. El central del Barça va inquietar en les jugades d’estratègia i fins i tot es va atrevir a picar una falta, que va anar directa al travesser, que ahir va tenir feina. Substituït a l’inici de la segona meitat per Riqui Puig, Montilivi es va posar dret per ovacionar-lo. López, que havia fet un munt de canvis al descans –mantenint-hi només el mateix Piqué, Aleix Vidal i Bojan–, no va trigar ni dos minuts a comprovar la resposta del noi de Matadepera, que amb una assistència a Montoya que Bojan no va desaprofitar es va posar tota l’afició a la butxaca. Ni el mateix Barça sap el talent que pot arribar a oferir aquesta joia si disposa de minuts. Llàstima que una errada de Montoya en una assistència cap a Becerra, que no havia de comportar cap risc, es va convertir en l’acció de l’empat provisional, perquè Rosales va estar al cas. Però no hi havia res a patir i Puado va aparèixer en l’última acció del joc per omplir Montilivi de felicitat.