Núria Castan: "A Espanya és impossible tenir reconeixement”

BarcelonaFa quatre mesos que va marxar a Innsbruck (Àustria) per gaudir de la seva passió per la neu i, en concret, per l'snowboard. Núria Castan (Almoster, Baix Camp, 1997) ha fet història obrint camí al freeride a Catalunya i a l'Estat. Gràcies al seu èxit internacional ha anat ensorrant murs: l'any passat va aconseguir estar entre les vuit millors del món. Ara, amb el World Tour del 2021 a l'horitzó, la rider mira enrere i analitza com ha canviat el món de l'snow.

Perquè vas decidir marxar a Àustria?

Per sortir de la zona de confort. Jo estava a la vall de Benasc, on portava dos anys entrenant. Les muntanyes que hi ha aquí a Àustria no tenen res a veure amb les d'Espanya. A més, la cultura de l'esport hi està molt més reconeguda. Hi donen molta més importància.

Has notat molt el canvi?

Aquí obres el diari i trobes coses de neu a la primera plana. A Espanya mana el futbol i després algun altre esport. El suport a la cultura de l'esquí és molt diferent a la d'allà. Ara bé, Espanya no es coneix tampoc com un país de neu. Jo he estat als Estats Units o a Nova Zelanda i es queden parats que a Espanya hi hagi neu.

Reps ajudes per part de la Federació?

Jo estic competint al Freeride World Tour. És una empresa privada que al final no està dins de cap federació i se subvenciona amb patrocinadors. El freeride no està federat i per tant no tinc ajudes per part d'Espanya. Al cap i a la fi estic representant Espanya, però no tinc cap ajuda seva. Jo fa anys que competeixo. Cada any és el mateix i no s'hi pot fer res.

Potser ja no demanes ajuda econòmica, sinó un reconeixement.

No he tingut mai cap mena de reconeixement, ni res. A Reus va haver-hi dos anys que vaig guanyar el premi a la millor esportista, i sí que vaig rebre cert reconeixement, però va ser molt local. A nivell de país, res de res, és impossible tenir-ne.

A Espanya el teu exemple ha obert moltes portes.

Sí que és veritat, pel que m'han dit, que jo he donat a conèixer el freeride. I que gràcies al fet que vaig començar a competir en categoria júnior ara hi ha competicions júniors a Espanya. És una situació complicada perquè no se't valora prou.

I com aconsegueixes mantenir aquest alt nivell esportiu econòmicament?

Tot a partir de patrocinadors. Ara, al tenir més reconeixement internacional, és més fàcil trobar-ne. El covid, però, ho ha dificultat. També és cert que els patrocinadors ajuden amb temes de material, però si no fos pels meus pares no podria pagar-me tot el que he de pagar. Quan parles amb una marca és més fàcil fer-ho per temes de material que no pas per diners. És una lluita constant, poder tenir més ajudes. Jo ara soc mig professional, no estic vivint d'això.

No obstant això, ets de les millors. Com has arribat fins aquí?

Per classificar-te per al Freeride World Tour has de quedar primera d'Europa o d'Amèrica, així que vaig treballar per millorar el rànquing i l'any passat vaig quedar segona. La primera va entrar, però en l'última competició una noia es va lesionar abans de la temporada i em van donar una invitació per participar al World Tour. No m'ho creia, era un somni que tenia des que era júnior i d'un dia per l'altre me'l van oferir.

¿De cara a la temporada 2021 t'hi has hagut de tornar a classificar?

Al Freeride World Tour només hi ha les 6 o 7 millors del món. Per poder-t'hi mantenir has de quedar quarta l'any anterior, com a mínim. El meu objectiu aquest any era classificar-me per a l'any següent i quedant quarta ho vaig aconseguir, així que estic contenta.

¿Hi ha gaire diferència entre el reconeixement de l'home i la dona dins de la competició?

Aquest any que s'equiparen els premis en nois i noies, no. Des que va començar la competició, fa 20 anys, la desigualtat econòmica era molt gran. Tots els riders baixem pels mateixos llocs i ens estem arriscant de la mateixa manera. Recordo que en una competició del qualifyer jo vaig fer la prova calcada al noi que va guanyar la categoria masculina: jo vaig guanyar 400 euros, i ell, 1.200. Vaig pensar: "Faig el mateix i tinc el mateix risc. Per què ell ha de guanyar més que jo?" Sort que ara això està canviant.