Canviar el "negoci cruel" del futbol pels combats de 'muay thai'

BarcelonaCornellà, Gavà, Hospitalet, Sabadell, Europa i Sant Andreu. El viatge futbolístic d’en Marc Viver va passar pels principals clubs de Barcelona, amb convocatòries per jugar partits grans i compartint vestidor amb jugadors que han fet el cim, com Ferran Jutglà. De la mà dels millors entrenadors del futbol català, el Marc va créixer. Però la pressió a la qual estan sotmesos els infants des de ben menuts en aquest món fa que no tothom sigui capaç de dedicar-s’hi plenament. “Ara no tindria representant, va ser una errada”, explica sobre els anys en què patia.

Viver guarda grans records de la majoria dels seus entrenadors. David Prats, Toni Lobo, Sergio García, actuals analistes del cos tècnic de Xavi Hernández al Barça van ser els seus entrenadors precisament a la seva etapa juvenil al Sant Andreu, dels quals destaca la seva gran professionalitat. Però alguna cosa es va trencar i va trobar refugi en un esport ben diferent, el muay thai, conegut també com a boxa tailandesa. Un gir esportiu de 180 graus que l’ha portat a debutar en vetllades de lluita.

“Amb sis anys jo ja volia jugar a futbol i el meu pare em va portar al Cornellà. D’això se’n recordarà tota la vida… Hi havia llista d’espera, malgrat que tenien multitud d’equips prebenjamins. El meu pare va insistir i va dir que si calia pagava la quota només perquè jo entrenés, encara que no pogués jugar. Així va ser. El primer dia vaig entrenar amb el prebenjamí A i a l'acabar el coordinador li va dir al meu pare «Compra-li la roba, que juga dissabte». Des de petit sempre ha funcionat així. Si jo no ho hagués fet bé m’haurien dit de no entrenar. En una hora va canviar tot. Amb sis anys. Una bogeria. Vaig acabar passant vuit anys de la meva vida allà”, explica.

Després va iniciar el periple per diferents clubs, i va arribar a ser entrenat per l’exjugador Walter Pandiani a les categories inferiors de l’Europa. “Aquí estava convençut que serà professional i arribaria a Primera”, diu. Tot es va torçar al Sant Andreu, malgrat que inicialment va gaudir. “Vaig fer diversos partits bons contra el Saragossa i l’Espanyol i se’m van presentar ofertes. Vaig triar un representant per triar. Error fatal. O tens un bon representant o val més que no en tinguis. Al final vaig quedar-me a Sant Andreu, on vaig debutar amb el primer equip i em van prometre que jugaria més. Tonteries que et creus. Al final, et vas desanimant. Érem un equip amb molt nivell per a la categoria, anàvem primers destacats. Però el club va començar a fer-ho malament. A partir de meitat de temporada els diners se’n van anar, no els vam veure més... I vam acabar baixant”.

De sobte, tot es va fer complicat, com ara decidir si se centrava al cent per cent en el futbol o estudiava. "Els estudis amb la Divisió Nacional ja eren difícils de compaginar, però el batxillerat me'l vaig treure. Després, quan era al Sant Andreu, el cicle superior el vaig haver de deixar a mitges. Aquí ja vaig començar a adonar-me que això no era el que volia per a mi. Un exemple clar i molt proper és el meu col·lega Ferran Jutglà. Mira on és. Ell es cuidava i vivia per al futbol. Res d'estudis. I li ha sortit bé perquè és molt bo. No he jugat ni he vist ningú amb tanta gana de gol. Mentre els altres rèiem i fèiem ximpleries o pensàvem què faríem a l'hotel, ell estava concentrat per jugar. A la seva. Al final et perds, però tampoc no és culpa teva. És la immaduresa pròpia de l'edat. No saber on ets. El meu pare m'ho havia de recordar constantment: «Xaval que estàs agafant l'avió per anar a jugar contra el Mallorca, tu saps on ets?» No, no ho sabia. No me n'adonava".

En pocs mesos va passar de somiar en fitxar per un club gran a deixar-ho. “Vaig acabar deixant l’equip per anar a jugar al Can Buxeres, a Segona Catalana. Aquí, al costat de casa, però res seriós. La temporada següent, la 2020/21, la vaig començar al Sarrià, però en un entrenament de pretemporada em vaig fer un esquinç de turmell molt greu, a punt d’operar. Sis mesos vaig estar aturat. Va ser llavors quan em vaig apuntar a un gimnàs i vaig començar a fer classes de boxa. Alhora, quedava amb un amic, el Sergio, per sortir a córrer. Ell practica el muay thai. Em va ensenyar coses del seu esport i em va agradar, i vaig decidir provar. Puc dir que és la millor decisió que he pres”, defensa. “La gent es pensa que ser futbolista és un camí de roses. Què va, res a veure amb això”, afegeix.

Ajudar els joves

En pocs mesos, Viver ha passat dels camps de futbol a debutar en una vetllada com a lluitador d’aquest esport, on ha descobert tot un món nou i en què cuida més el seu cos. El repte és competir amb continuïtat en aquestes arts marcials molt populars a Tailàndia. Ara, de les decepcions d'un futbol cruel amb els joves n'ha tret algunes lliçons: “Em vull dedicar a treballar amb nens amb problemes socials i fer servir la meva experiència per ajudar-los a ells. Treballo de monitor de menjador, i cursaré el cicle superior d’integració social. Vull que aprenguin que han de ser feliços a la vida i fer el que els agradi. La teva vida és teva i has de fer allò que a tu t’agrada. No has de convèncer ningú de res, t’has de convèncer a tu. Quan fas alguna cosa que no t’agrada, estàs fent perdre el temps primer a tu i després a la gent que ha apostat per tu, perquè no ho estàs donant tot. Però si alguna cosa he après jo és que el futbol és un negoci cruel des del principi fins al final. Encara que faci mal”.