BarcelonaQuan un candidat en deixa anar una de ben grossa durant unes eleccions, sempre pots reaccionar de dues maneres. Pensant que t’aixeca la camisa o desitjant que el candidat sigui tan llest que hagi trobat la fórmula per aconseguir fer miracles. Si qualsevol procés electoral en bona part es basa en la militància i els actes de fe, al Barça encara més. Es més fàcil canviar de partit polític que de club, de fet. I el lligam amb el teu equip és tan visceral que més d’un està disposat a creure en miracles per anar a dormir engrescat. Somiant en veure Mbappé i Haaland guanyant la Champions vestits de blaugrana d'aquí pocs mesos.
Espera poder escapar-se d’unes eleccions en què part del debat sigui sobre noms de fitxatges. Poca cosa feia més mandra, a les eleccions, que aquelles rodes de premsa en què els candidats treien llargues llistes de noms, com si fos la llista del supermercat, i prometien fitxar tot futbolista que estigués de moda. Tant li feia que tothom sapigués que era gairebé impossible. Com que abans el Barça tenia les butxaques plenes, la tàctica funcionava, ja que sempre hi havia una mínima opció. Però que aquest 2021, en què cal retallar sous i acomiadar treballadors i amb un club a un pas de la fallida econòmica, es jugui amb la idea de fitxar Mbappé o Haaland sembla una broma de mal gust. Si cal centrar el debat en algun punt, aquests 15 dies, és en l’àrea econòmica. El Barça, en el fons, necessita algú que tingui la capacitat per girar el rumb del Titanic i evitar que acabi d’enfonsar-se. Quan es parla d’aquests noms, més que il·lusionar, tinc la sensació que fa mal, ja que posa el barcelonisme davant d’un mirall: la realitat és que no es pot aspirar a aquests jugadors si abans no es posa ordre a una àrea econòmica ensorrada després de la mala gestió de la junta directiva sortint.
Queden 15 dies per a les eleccions. Laporta espera amagat, ja que no li cal entrar encara al cos al cos, favorit com és. De moment no parla de fitxatges, de noms. S'agraeix. Font, per la seva banda, ha tret tota l’artilleria pesant. Porta anys parlant amb Xavi, és una aposta ferma i la defensa, no és fum. Tampoc ho era Eric García, amb una inversió realista negociada amb el City. I Freixa? Juga fort insinuant grans fitxatges. Però de la seva candidatura m’agrada quan parla Lluís Carreras, que sembla tocar més de peus a terra. Parlar de milions i milions per fitxar cracs en un club que cau fet miques no toca. Tret que signifiqui quedar en mans de fons inversors externs, una idea poc agraïda. Però, malauradament, en el futbol, com passa en la política, moltes persones prefereixen no sentir la veritat. Prefereixen sentir candidats que els prometen el cel si guanyen, però després sempre troben excuses quan el cel continua massa lluny. Com a mínim, aquest cop sabem que si les coses no acaben de rutllar els primers mesos del futur president, tindran una excusa que no serà una mentida: l’anterior directiva va deixar el club contra les cordes.
