El campió català de 'bike trial' que va patir l'explosió d'un artefacte de la Primera Guerra Mundial

BarcelonaPenjar-se la medalla d'or. Aquest gest que molt pocs esportistes viuen, sempre és únic. Deixa un regust ben dolç: de justícia, de premi, de recompensa. Dona valor a molts moments de sacrifici que l'esportista ha fet per acabar pujant a l'esglaó més alt de podi. Eloi Palau (Viladrau, 1998) va experimentar aquesta sensació fa poc més d'un mes, quan es va proclamar campió mundial de bike trial. La seva història, però, no només és la d'un atleta que aconsegueix el seu somni, sinó que ha hagut de superar, a més, una recuperació física i mental tediosa després que, en una excursió per la muntanya, li explotés un artefacte de la Primera Guerra Mundial.

"Després d'una Copa del Món vam anar a caminar per les Dolomites [una secció dels Alps al nord d'Itàlia]", recorda Palau de l'estiu del 2019. "Vam pujar amb telefèric a dalt d'una muntanya on hi havia unes balmes (petites coves). En sortir d'una d'elles, recordo que el meu amic anava una mica més endavant, i jo em vaig recolzar en una roca, aquesta es va moure i va explotar alguna cosa, que encara no tenim clar què era", afegeix. El van rodejar les flames i l'explosió li va petar els timpans. Després de l'esclat, hi ha un buit en la seva memòria. Ell no ho recorda, però el van haver de rescatar amb helicòpter per portar-lo a l'hospital, on va estar tres dies en coma induït.

A més de les cures de les múltiples cremades, va haver de passar per quiròfan. "Porto quatre operacions en l'ull dret, se'm van perforar els timpans, la mà la tinc bastant tocada i hi ha dos dits que no puc moure l'última falange. Cremades fortes per tot el cos. Vaig tardar molt temps a recuperar-me i encara més a poder pujar sobre la bici", recorda. "Jo me'n recordava del que havia passat, que havia explotat alguna cosa. Tothom em deia que estava bé, però jo no ho sabia. Quan em vaig despertar ja m'havien operat dels dos ulls i els portava tapats. Em deien: estàs bé!, però esclar, no hi veia i no em deixaven moure...". Van ser moltes hores d'hospital sense moure's amb una mena d'armadura, una estructura rígida on per sobre posaven els llençols perquè no se li enganxessin a les cremades.

Palau ha après a conviure amb les seqüeles que li va deixar l'explosió. "Saps a les pel·lis que quan explota alguna cosa se sent un piiii? Doncs en aquell moment vaig sentir això, però molt fort. Només sents això i et quedes completament sord. Ara m'ha quedat això però molt més fluix. Llavors què passa? Jo, com que és un soroll molt agut, els altres aguts no els sento o els sento molt poc", relata sobre els acúfens que pateix. "És com si fos un xiulet molt agut però bastant fi. Per exemple, el clinc del microones o el del termòmetre, ara ja no els sento".

La recuperació va ser llarga i les metes van anar evolucionant. Primer, l'objectiu era recuperar-se el màxim possible i van quedar en un segon pla tant la bici com els estudis. "Quan comences a estar bé dius: «Mira, potser sí que podré pujar a la bici»". Comences a canviar el pensament. Vaig trigar una mica més de mig any a tornar a pujar a la bici i a tornar a competir i a fer-ho tot aproximadament un any i mig", explica a l'ARA.

Si la recuperació física va ser dura, la mental mereix menció a part. "Al principi eren cada dia malsons. De cop explotava alguna cosa, em feia mal... Era tancar els ulls i veure el foc de l'explosió. El fet de no poder dormir no em permetia descansar i de retruc no em recuperava. Era un cercle viciós imparable. Hi havia moments del dia a dia que em portaven a l'explosió. Alguna sirena forta o petards, per exemple. Em posava molt nerviós, de mala llet, i ho acabava pagant amb els meus. No era capaç de parlar-ne, em posava negre. Hi ha molta gent que té problemes psicològics. Jo vaig haver d'anar al psicòleg, òbviament. Amb els acúfens, hi ha gent que es torna boja. Hi ha gent que s'ha suïcidat. No tornaré a escoltar mai més el silenci", explica.

Palau admet que un dia va fer el clic. Va deixar enrere aquestes emocions i va començar a relativitzar, forjant el caràcter optimista i rialler que el caracteritza. "Al final has d'agafar també la part positiva, saps? Jo arran de l'accident he après molt. He pres a gestionar emocions i a saber què és l'important o a què hauria de donar valor. He après molt com funciona el meu cos, perquè vaig estar amb mil històries a l'hospital. També m'he conegut molt més".

Un cop es va adaptar de nou a la bici, no ha tingut aturador. Tres anys després de l'explosió es va convertir en campió del món. "Vaig sentir una felicitat extrema. De «com pot estar passant? No em pot estar passant això a mi!» Era un moment amb tensió brutal. Jo tenia el segon lloc assegurat i el que anava primer no ho va fer bé. Vaig començar a saltar amb el meu entrenador, tota la gent del meu equip. Hòstia, tot el que he fet i tot l'esforç ha valgut la pena. Un títol així és molt difícil d'aconseguir, pot arribar o no. I llavors t'adones que al final tot això ha servit per a alguna cosa", relata Palau amb un somriure d'orella a orella. "És el millor que pots assolir, ho va compensar tot", admet, conscient que a l'esport sempre "t'endús més patacades que no pas victòries".