El bust original de Gamper no és al Museu del Barça

BarcelonaEl 25 de febrer del 1923 se celebrava un homenatge a Joan Gamper al camp de les Corts. A la mitja part se’n va descobrir un bust, obra de Josep Llimona i Bruguera (Barcelona, 1864-1934), considerat un dels millors representants de l’escultura modernista del nostre país. Fundador amb altres artistes del Cercle Artístic de Sant Lluc, va ser nomenat el 1909 regidor de l’Ajuntament i vocal de la Junta de Museus, de la qual seria president en els períodes 1918-1924 i del 1931 fins a la seva mort. En aquesta etapa es va inaugurar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Entre les obres de Llimona cal destacar El desconsol, el Monument al Doctor Robert, el Sant Jordi de l’Ajuntament de Barcelona i el Sant Jordi a cavall del Parc de Montjuïc. Mereixen també una atenció els seus dissenys de medalles, una de les quals representa la figura d’una dona sedent on apareix l’escut del FC Barcelona. El seu fill, Rafael Llimona i Benet (Barcelona, 1896-1957), es va dedicar a la pintura. Deixeble de l’escola de Francesc d’A. Galí, els seus temes se centraven bàsicament en els paisatges d’Olot, on la família estiuejava. ¿Però hi havia alguna connexió entre Josep Llimona, Gamper i el FC Barcelona?

El juliol del 1912 es va fundar l’Olot Deportivo. Tot i que ja al 1901 es parlava que hi havia un gran nombre d’adeptes al futbol a Olot, i que el 1906 es mencionava un club de futbol al municipi, no va ser fins a l’estiu del 1912 quan es van redactar els estatuts del nou club en una ponència formada per tres membres de la colònia estiuejant i tres vilatans. Entre els forans, Peris de Vargas (aleshores vicepresident del FC Barcelona i futur president) amb l’assessorament de Joan Gamper, qui també passava els estius a Olot, coneguda en aquell temps com la petita Suïssa catalana. S’hi construiria un camp de futbol, dues pistes de tenis, una de patinatge i un estand per a la pràctica de tir. El setembre d’aquell any es van organitzar les primeres festes del club, on van participar en el torneig de tenis Gamper, Peris i Steinberg (jugador del FC Barcelona i autor dels dos primers gols al Reial Madrid en un partit), que va formar amb Maria Vayreda i Casabó en el torneig mixt; un campionat d’atletisme on van participar en diferents proves els germans Enrique i Lisardo Peris de Vargas i que va guanyar el primer d’ells, amb un dibuix de l’artista Josep Clarà de trofeu; i un partit de futbol entre dos equips del FC Barcelona.

Josep Clarà i Ayats (Olot, 1878-Barcelona, 1958) va ser un altre escultor català. Instal·lat a París el 1900, va rebre la influència de Rodin en una primera etapa i va evolucionar cap a la tendència marcada per Aristides Maillol i que a Catalunya es batejà com a Noucentisme. Obres com La deessa, Repòs i Maternitat són bones mostres del seu art. A Olot, en el marc de l’Escola de Dibuix d’Olot, va conèixer Francesc Vayreda, que assistia a les classes de pintura del mestre Josep Berga i Moix i amb qui va establir una bona amistat.

Francesc Vayreda i Casabó (Olot, 1888-1929) passava els hiverns a Barcelona, on amb 17 anys va entrar a formar part del Cercle Artístic de Sant Lluc. Un any més tard va entrar a estudiar a l’escola de Francesc d’A. Galí, on va conèixer Esteve Monegal i Ignasi Mallol, amb qui va tenir una forta amistat. El 1910 Vayreda els va convidar a Olot, on tots tres mantenien llargues tertúlies amb els germans Llimona. El 1911 es van traslladar a París, on Vayreda va coincidir amb el seu amic Clarà. Influït per Cézanne, Pissarro i Manet, tenia en les figures i els paisatges els seus temes preferents. A finals de maig del 1912, Clarà i Vayreda van tornar a Olot i a inicis de l’hivern es van traslladar de nou a Barcelona, on es van retrobar amb Mallol i Monegal. El 1917 Vayreda, que encaixava plenament en el que anomenem Noucentisme, es va casar amb Francesca Bofill, germana de la dona del seu íntim amic Monegal, i Mallol va fer de padrí de noces.

Ignasi Mallol i Casanovas (Tarragona, 1892-Bogotà, 1940) es va traslladar de molt jove a Barcelona. Després del viatge a París amb Monegal i Vayreda es va instal·lar definitivament a Barcelona, on va dirigir l’Escola de Belles Arts, hereva de la de Galí. El 1917 va abandonar la ciutat, deprimit per la mort de Prat de la Riba, i va anar-se’n a Olot, on es va estar fins que, a la mort de Vayreda, es va traslladar a Tarragona. Els seus paisatges van canviar el verd dels boscos d’Olot pels camps i el mar. Va ser inclòs dins el Noucentisme, tot i que era més a prop de l’estilisme del paisatgisme postimpressionista. Estiu rere estiu, Mallol, Vayreda, els Llimona i Monegal van compartir estada a Olot i van fer que el seu centre de l’activitat pictòrica passés de Barcelona a la capital de la Garrotxa, on la casa pairal de Vayreda va ser lloc de reunió habitual dels artistes que feien vacances a la població.

El cunyat de Vayreda i íntim amic de Mallol era Esteve Monegal i Prat (Barcelona, 1888-1970). Escultor, deixeble com els anteriors de l’escola de Galí i membre també del Cercle Artístic de Sant Lluc, va publicar articles teòrics a La Publicidad i altres mitjans i va fer dibuixos satírics a Or i Grana, on signava amb el pseudònim d’Emili Montaner. Monegal va evolucionar cap a un classicisme molt depurat, cosa que el va fer ser l’escultor més ortodoxament noucentista. Les seves obres se centraven bàsicament en nus femenins i retrats, la més representativa de les quals potser va ser la Dona que es pentina. El 1917 va abandonar la seva faceta artística, segurament tocat per la mort de Prat de la Riba, per dedicar-se al negoci familiar de perfumeria. Avesat totalment al món empresarial, Monegal va seguir aplicant el seu dot artístic als flascons, els embolcalls i la publicitat de l’empresa que amb el temps va esdevenir una important multinacional: Myrurgia. Allà va tenir com a soci el seu cunyat, Francesc Vayreda.

Però, què tenien en comú tots aquests artistes amb el FC Barcelona? Segons les llistes de socis en poder dels hereus de la família Peris de Vargas, i que són les més antigues de què es té notícia fins ara, la temporada 1912-1913 tots ells eren socis del club: Josep Llimona i el seu fill Rafael, Josep Clarà, Francesc Vayreda i la seva germana Montserrat, Ignasi Mallol, Esteve Monegal i les seves germanes Mercedes, Asunción, Rosa i Teresa.

El bust de Gamper, a Madrid

No ens podem estranyar, doncs, que el bust de Gamper fos obra d’un vell conegut seu i que havia estat soci del club. El que sí que ens pot deixar astorats és que el bust, que tants anys va estar-se a la tribuna del camp, no sigui el que avui en dia podem contemplar al Museu del Barça, perquè el que hi ha no és sinó una còpia del de Llimona. L’original es troba en mans d’un col·leccionista privat de la ciutat amb un gran fons sobre el futbol. Millor dit, avui dia es troba al Museu de la Federació Espanyola de Futbol, amb seu a Madrid. Com va arribar a mans del col·leccionista és una incògnita que tan sols ens pot respondre ell o, en el seu cas, el club.

Potser ja seria hora que el FC Barcelona mirés de recuperar-ne l’original. Els museus i centres de documentació han de gastar una part del que ingressen a mantenir i ampliar les seves col·leccions. Per cert, ¿el fons d’art del FC Barcelona està catalogat i convenientment inventariat? ¿Es coneixen totes les obres que hi ha? ¿Què se n’ha fet, de la museística que hi havia un cop s’han fet les diferents obres al museu?