Com ser el Bruce Lee de l’aigua via YouTube

“Una cosa m’ha portat a l’altra”. Quim Fontané (Salt, 1993) fa una síntesi de la seva fórmula de l’èxit tan terrenal que sembla a l’abast. El saltenc, natural del barri del Veïnat, parla a l’ARA setmanes després de ser el primer esportista espanyol a aixecar el Mundial de caiac lliure i rematar, així, un currículum en què destaca una triple corona europea i una medalla d’honor del Comitè Olímpic Espanyol. “Continuo sent el nano de sempre -insisteix-. A poc a poc estic baixant del núvol. Aquest títol ha sigut un somni fet realitat. De petit volia arribar tan lluny com fos possible. Sempre he sigut molt competitiu. A l’assignatura d’educació física m’escridassaven perquè sempre volia ser el primer en tot”.

Fontané va començar a alimentar el seu gen de campió abans de fer piragüisme i estrenar-se posteriorment amb un caiac al club de Salt-Ter. “Érem sis o set nens. Apreníem a travessar el corrent i a baixar el riu. Era el més bàsic. Ja et dic, el freestyle era un concepte desconegut aquí. Era una escola d’aigües braves molt light. La persona que sabia bolcar i tornar a recuperar la posició era un déu”, assegura. Els conceptes es definien amb comptagotes fins que es van disputar els campionats d’Europa a Sort l’any 2004. “Hi va anar tot el club perquè per primera vegada en una cita internacional hi teníem un representant, Gerd Serrasolses. Va ser llavors quan vam veure què es podia fer. No coneixíem els límits del nostre esport. Mai havíem vist un caiac girar cap endavant. L’any següent vam començar a fer cursos, però a Salt no hi havia ningú que en sabés. Apreníem mirant vídeos per YouTube. Quan un company executava una tècnica, els altres el copiàvem”, recorda.

El saltenc ha treballat durament per definir un estil trencador i eficient. “El més normal és fer un moviment, caure i preparar el següent entre pauses. Jo no. Jo intento ser com Bruce Lee, fluir. « Be water, my friend ». Enllaço totes les figures sense aturar-me. Quan faig la primera ja tinc al cap la que vindrà després, i la següent i la següent”, comenta. L’exercici al Mundial va ser perfecte. Fontané es va endur el torneig a l’última de les tres rondes de la final. “Les pulsacions anaven a mil per hora. És un moment de molta pressió, i l’has de superar. De petit pensava que arribaria un moment en què ja no em posaria nerviós, però no és així. Com es conviu amb les pors? A mi m’agrada recordar d’on vinc i el camí que he fet per arribar aquí. Ho faig abans d’agafar les onades”, confessa.

És la cultura de l’esforç i el seu vessant psicològic. “Les coses pugen i baixen. Com que és un esport tan tècnic, hi ha moments en què t’estanques i has de fer resets. El 2012 vaig guanyar l’Europeu en el meu primer any de sènior. Mesos després hi havia Mundial i semblava que m’havia de menjar el món i no vaig classificar-me ni per a l’última fase. Allò va ser una bona garrotada, però em vaig aixecar”, afirma. El català ha compaginat la seva passió, “amateur a escala econòmica”, amb els estudis de ciències de l’activitat física i de l’esport i la funció d’entrenador dels més petits. Primer a Catalunya, esprement el riu Ter, i també al Regne Unit, on va cursar l’any passat un màster per poder preparar-se, entre altres motius, per al Mundial en unes instal·lacions que funcionen a jornada completa.

La seva realitat professional el podria portar ara a Àustria per fer un internship en màrqueting esportiu a les files de Redbull. “Això no és el final d’un trajecte, és un punt de control més. No vull acabar aquí la meva carrera. Tinc al cap el Mundial de Sort del 2019 i la possibilitat de competir en la disciplina extrema. Mai abans un palista ha sigut campió dels dos caiacs. És un objectiu que m’agradaria aconseguir des de la humilitat. Haig de continuar treballant durament. Mai deixaré de ser positiu i ambiciós”.