Els braços que s’eleven al cel

BarcelonaA Rosario hi ha un carrer per on els cotxes no circulen. No està prohibit, però el sentit comú així ho determina. És el carrer on els nens corren darrere la pilota, aprenen a conduir-la i a canviar de ritme. A mitjans dels anys noranta aquest indret humil d’una ciutat humil era l’hàbitat natural de Lionel Messi. La infància del jugador, el naixement de la seva passió incontenible, apareix retratada a Messi, el documental d’Álex de la Iglesia produït per Jaume Roures que ahir es va presentar a Rio de Janeiro mentre la selecció argentina descansava els nervis abans del seu imminent partit dels quarts de final del Mundial, contra la selecció de Bèlgica. Si diumenge de la setmana que ve la Pulga aixeca la copa daurada al temple sagrat de Maracanã es farà imprescindible que el director d’ El día de la bestia -quin bon subtítol seria- n’inclogui imatges al seu nou film.

De la Iglesia, a qui el futbol li importa un rave i precisament per això ha sigut l’escollit, documenta la vida de Messi amb eficiència i estil transparent. Recrea amb actors alguns dels passatges vitals del protagonista, sobretot els relatius a la seva família durant la infància i aprenentatge. I se’n surt, malgrat que en alguns moments la ficció creada inspirant-se en la realitat esdevé un pèl forçada: l’endocrí que li va tractar els problemes de creixement interpretant-se a ell mateix, per exemple. El film dóna veu a testimonis molt rellevants que debaten sobre la figura i la importància de Messi mentre sopen ben entaulats. Els amics de la infància recorden com va descobrir el verí del futbol. Els companys d’equip als infantils de Newell’s rememoren els primers partits memorables. L’ull clínic dels primers entrenadors, el fraseig inconfusible de Menotti glossant l’excepcionalitat de Leo, l’amor a primera vista amb Antonella quan encara eren uns marrecs i l’arribada a Barcelona amb una al·lucinant filmació domèstica a l’Hotel Plaza de la plaça Espanya.

Coneixem també les pors i inseguretats familiars quan encara estava tot per decidir i la burocràcia a Can Barça es va allargar més del que l’evidència aconsellava. Cruyff i Valdano -que signa el guió- conversen sobre els intangibles que engrandeixen Messi. Recorrem també els mals moments amb l’Argentina, quan el xiulaven per no cantar l’himne. Sabella reconeix que el seu paper a la selecció comença a redreçar-se a partir del moment en què juguen com el Barça. El Gàmper de la Juve, el partit decisiu del “teatre” de Mou a Stamford Bridge. I les celebracions amb els braços assenyalant el cel. Dedicatòria a l’àvia, que sota el cel de Rosario portava el seu nét a veure futbol.