Que bonic pot arribar a ser l'esport català

BarcelonaÉs important tenir arrels? A vegades dubto. A mi m'agrada saber on tinc les arrels. Un lloc, un escenari, que m'explica. Aquest ha estat un cap de setmana molt bonic, en aquest sentit. Veure el Narcís Sala ple de gom a gom per un partit de Cinquena Divisió entre el Sant Andreu i l'Europa, amb milers de persones que han anat tornant als camps de barri, posa la pell de gallina. Camps de barri o de "vila i poble", com els agrada dir a Gràcia i Sant Andreu. Gent que ha entès que un model de ciutat, una forma de viure, està en risc, ara que en un tres i no res un fons voltor compra el teu edifici i et fa fora, ja que un estudiant estranger paga més per viure uns mesos a la ciutat. Animar l'Europa o el Sant Andreu és defensar un model de ciutat on tens espais comuns, on es cuida la comunitat, on pots fer arrels.

El mateix cap de setmana, el meu CN Sabadell ha guanyat de nou la sisena Champions de waterpolo femení. Dic el meu, ja que en vaig ser soci més d'una dècada. Vaig aprendre a nedar a la vella piscina de la Gran Via, mirant amb els meus ulls de nen les fotos dels olímpics del club, el primer d'ells el 1948. A la final feia goig veure la gentada que va arribar provinent de Mataró, on tocant el mar tenen un club modèlic que cuida els seus socis i els seus professionals. Veure un munt de dones catalanes, amb el suport de reforços estrangers, lluitant per ser les millors del món omple d'orgull. Aquests clubs són patrimoni del país, ja que ens expliquen com a societat. Clubs com la Santboiana, victoriosa en el seu derbi de rugbi contra el Barça; el Granollers d'handbol; el Voltregà d'hoquei, o el Girona de bàsquet femení. Espais on la gent es coneix, s'ajuda. Clubs que defensen una forma de fer, una comunitat. Que important és sentir-se acaronat per una comunitat en una època en què pots arribar-te a sentir ben sol.

Tot plegat, un cap de setmana després de la Kings League, amb la seva polèmica amb el Sants. Quina mandra que tot sigui una polèmica, una lluita de titulars fàcils, de renecs i trinxeres. Cada cop que la gent pontifica sobre si un model és millor que l'altre, sempre penso que cal deixar passar el temps per veure què passarà amb els projectes. I que molts dels que es passen la vida cridant obliden que hi ha una via pel mig: la convivència. Que un jove pot gaudir davant una pantalla amb nous espectacles, i el diumenge anar amb els seus amics o familiars al Narcís Sala. Sempre que neix una moda nova, alguns creuen que matarà les anteriors. I per defecte, no sol ser així. Milers de joves segueixen les noves modes, però no vol dir que no valorin tenir arrels. Sempre hi ha curses per criticar els joves, quan cal confiar en ells. Que el Narcís Sala era ple de gent jove, també.