De beure aigua amb sucre per no passar gana a ser el primer capità negre d'un equip de blancs

BarcelonaEl Mundial de rugbi d'aquest any a França havia de ser el dels equips de l'hemisferi nord, els europeus. Mai Irlanda havia arribat com a primera del rànquing mundial, però va perdre per ben poc contra Nova Zelanda als quarts de final. Cor trencat, doncs. França, que tampoc ha guanyat mai el Mundial, tenia un bon equip i jugava a casa. De fet, va debutar derrotant els All Blacks en la fase de grups. Era el seu any. Però va caure als quarts de final amb Sud-àfrica en un tram final molt ajustat. Cor trencat, també. Gal·les també va agenollar-se davant els Pumasargentins, quan semblaven volar després d'haver-se desfet de la potent Austràlia. Tercer cor trencat.

Al final, només un equip europeu va arribar a les semifinals del Mundial, Anglaterra, després de patir massa contra Fiji als quarts de final. També ha acabat plorant, després de perdre per un sol punt amb els sud-africans. La final serà la millor, entre les dues seleccions que ja han guanyat tres cops el torneig. Els All Blacks de Nova Zelanda i els springboks de Sud-àfrica. Passen els anys i algunes seleccions continuen semblant intocables. Els springboks busquen el títol el dissabte vinent i en cas de fer-ho, podrien tenir per primer cop un capità capaç de guanyar el Mundial dos cops, Siya Kolisi. Un home amb una història diferent de la major part dels seus companys.

A Sud-àfrica, malgrat que l'esport s'ha anat escampant per tots els barris, el rugbi continua sent considerat de blancs. Només cal donar un cop d'ull a la selecció. Kolisi va ser triat fa anys com el primer capità negre de l'equip i va fer realitat un somni infantil. "Tenia 4 anys quan Sud-àfrica va organitzar i va guanyar el Mundial el 1995. El nostre primer Mundial. Era quan Mandela feia poc temps que havia recuperat la llibertat i teníem molta violència. Sempre s'ha explicat que aquell Mundial ens va unir i crec que no és un mite, és cert. Jo vaig enamorar-me del rugbi, un esport que llavors no agradava als barris on vivia", recorda l'home que va alçar la copa fa quatre anys. "No et puc dir si he ajudat a unificar el país, però sí que he fet feliç la gent". "Volem estar tan units com puguem. És una lluita diària, esperem que algun dia hi arribarem. Però aquests moments donen esperança a molta gent", afegeix quan recorda el que està aconseguint.

Nascut el 1991 a Zwide, un barri pobre de Port Elizabeth, Kolisi ha acabat fent amistat amb homes provinents d'entorns ben diferents. Ell, de menut, passava gana: "Recordo aquella sensació de tenir mal de panxa perquè està buida. Els meus budells roncaven de nit, em feia mal la panxa i no teníem menjar. La meva àvia es despertava i em portava aigua amb sucre. No teníem res més". La mare havia mort de malaltia quan encara era adolescent i el pare havia desaparegut a la recerca de feina. Així que es va quedar amb l'àvia, que treballava en dues feines alhora per intentar criar els nets.

Però Kolisi va destacar en un torneig de rugbi escolar i va guanyar dues beques. La segona el va portar a la Grey High School, un institut elegant en un edifici de dos-cents anys on gairebé tots els estudiants eren blancs. Al principi va patir rebuig i racisme, però era tan bo jugant a rugbi que es va guanyar el respecte de tothom. "Un cop vaig estar ben alimentat, ja no em parava ningú. Tinc l'esperit de supervivència dels barris durs".

Contra la violència de gènere

Ara Kolisi és un dels personatges més famosos de Sud-àfrica, un país on continua havent-hi pobresa i molta violència, la droga destrossa la vida dels joves i encara hi ha racisme, tant dels blancs amb els negres com dels negres locals amb els immigrants de Zimbàbue o de Botswana. Kolisi intenta tornar als barris on es va criar, tot i que ha après una cosa: "Són gent orgullosa. Si els portes paquets de menjar, no els volen. El que volen és treballar, així que intento crear feines". Per exemple, amb iniciatives coordinades amb ONG locals, com ara educar els joves per evitar la violència masclista, un greu problema al país.

"Tinc el record de la meva mare i la meva tieta, quan jo era petit, despertant-se de nit cridant pels malsons que tenien recordant les agressions patides. Les pegaven. Tenien blaus al cos i semblava normal, llavors. Anaves a l'escola a peu i pel carrer veies un home donant cops de puny a una dona. Ningú feia res, era normal. Els homes no en parlen, però són el problema. Els homes no demanen al govern que canviï les coses. Sempre són les dones les que protesten, tot i que nosaltres som el problema", deia en un podcast a la BBC. "Jo vull canviar com a home. Vull canviar la societat, per la meva mare, per la meva tieta. Potser ens escolten més a nosaltres que als polítics, així que cal actuar".

Un cop va debutar amb la selecció el 2013, tot semblava anar vent en popa. Van arribar contractes amb bons clubs locals, com els Sharks i els Stormers. Van arribar els primers triomfs. I el 2015 va debutar en un Mundial. El 2018 ja s'estrenava com a capità i un any després liderava el triomf sud-africà al Mundial del Japó del 2019, el tercer títol dels Springboks. A les xarxes, més d'una persona havia afirmat que amb un capità negre l'equip ja no guanyaria mai més. Els va deixar muts.

Però no tot era fàcil: el racisme continuava, en aquest cas provinent tant de blancs com de negres, perquè es va casar amb una dona blanca, la Rachel, amb la qual ha tingut dos fills. "Deien que ella havia malgastat bons gens per casar-se amb mi", posa d'exemple. "No hauries de rebre aquesta mena d'odi. Tothom pot tenir la seva opinió, però pot callar i guardar-se-la. Feia mal el que ens deien. Alguns em retreien haver-me casat amb una blanca i, a ella, haver-se casat amb un negre. Que algú t'insulti a tu i la teva família pel color de pell... és trist", reflexiona un home que el 2020 va fer servir les xarxes socials per donar suport públicament al movimentBlack Lives Matter arran de l'assassinat de George Floyd a Minneapolis (EUA). "Molts van criticar-me, així que els vaig recordar la meva història i vaig intentar que la gent entengués que he patit racisme. Tot el que dic és que cal lluitar per donar una oportunitat justa a tothom".

Convertit en una celebritat, Kolisi acaba de publicar l'autobiografia i estrena un documental sobre la seva vida. Apareix en un munt de campanyes de publicitat i ha estat inclòs en una llista dels deu sud-africans més influents. I, sempre, sense deixar d'alçar la veu en temes com la salut mental. "Quina sort que tenim que dones com Simone Biles i Naomi Osaka hagin plantejat obertament el tema: sobre com cuidar-nos, aguantar la pressió. N'he après molt, d'elles", afirma un home religiós que ha admès públicament cometre un "pecat".

Al documental sobre la seva vida, explica: "La gent em veu com un ciutadà impecable, però a les xarxes només publiques les coses bones. Durant molt de temps he aguantat la pressió gràcies a l'alcohol. He begut massa, sobretot quan era jove. Vaig haver de buscar ajuda. No soc perfecte, també soc un pecador", afirma un home que quan s'acabi el Mundial es quedarà a França perquè ha fitxat pel Racing 92 de París. El nen que passava gana de menut ara viurà a la Ciutat de les Llums perquè vol que els seus fills tinguin l'experiència de viure una temporada a l'estranger. Una vida de novel·la en la qual caldrà veure si cau un segon Mundial o no. De moment, haurà de superar els anglesos a les semifinals en la reedició de la final del 2019.