Beneïdes veus, beneïda bogeria

Un aficionat del Chelsea em va caure a sobre després del gol d'Iniesta i es va abalançar damunt del portàtil. L'aficionat volia fer callar un periodista català que celebrava aquell gol increïble, però va entrebancar-se amb mi. El que recordo d'aquell gol és que va fer parar boig a tothom. Guardiola va córrer com un esperitat, Ballack va esdevenir un psicòpata i a la graderia en Marc Crosas, que havia volat des de Glasgow, saltava com un nen. Però sobretot recordo dos genis que admiro molt, en Puyal i en Pou. En un segon van inventar-se instants impagables de ràdio. El "puto crac" o el "Don Andrés" ja són història del nostre periodisme. I el que més m'agrada és que tots dos, per un segon, van fer un gall de tant cridar. Perquè també ells van embogir uns segons. Beneïda bogeria, aquella. Beneïdes veus i beneïda ràdio.