Barça

Juliano Haus Belletti: "No recordo res dels darrers minuts de la final de la Champions"

Juliano Belletti durant la Champions League entre l'Arsenal i el Barcelona a l'estadi de França l'any 2006
16/05/2021
5 min

BarcelonaCada 17 de maig es festa grossa a casa de Juliano Belletti (Cascavel, Brasil, 1976). El seu gol a la final de la Champions de París contra l’Arsenal va canviar moltes coses, al Barça. Aquell títol era la culminació de la revolució impulsada per Joan Laporta, el premi a l'equip liderat per Ronaldinho on joves com Iniesta i Messi ja demanaven pas. Però el gol del triomf contra els londinencs ara fa 15 anys el va fer aquest lateral que, de fet, va començar el partit a la banqueta. El seu únic gol oficial vestint de blaugrana li va permetre seguir vinculat per sempre més al Barça. Així que cada 17 de maig s’emociona una mica.

¿És veritat que aquella nit va preferir no sortir de festa com altres jugadors?

— Si, vaig quedar-me a l’hotel després del sopar amb les famílies que va organitzar el club. Volia descansar per gaudir del dia que ens esperaria pels carrers de Barcelona, volia estar fresc per viure'l. Marcar el gol va ser tan bèstia que també necessitava processar-ho gaudint-ne amb els meus, amb la meva gent.

La seva família era a la graderia, oi?

— Sí, tota la meva família era a l'estadi. Els meus pares, la meva dona, el meu fill gran... però en qui vaig pensar era en el meu pare, que ja era ancià. De fet, no volia venir a la final perquè deia que el viatge era molt llarg i molt car. Però, per sort, uns dies abans el president Laporta va preguntar-me com estava, qui vindria amb mi... i quan l'hi vaig dir, es va encarregar personalment de convidar els meus pares, que finalment van fer el viatge. Va ser bonic.

¿Era conscient llavors que aquell gol li estava canviant la vida?

— No, en aquell moment era l’home més feliç del món, però no et poses a pensar què passarà, ja que això només ho sap Déu. En el moment de marcar recordo que vaig estar una estona sota una pila de companys que m'havien saltat al damunt. Tot eren crits, va ser una bogeria. I després, intentar estar concentrat per defensar el resultat, que quedava poc temps, però no recordo res dels darrers minuts de la final. Res de res. Estava tan nerviós, que aquella part final del partit no existeix al meu cap. El següent que recordo és la celebració, quan vaig començar a ser conscient de quina una n’havia fet perquè tothom venia a abraçar-me. En un equip amb tants cracs venien a felicitar-me a mi, imagina't! I després, doncs sí, el gol m’ha acompanyat. Quan em fitxa el Chelsea, les imatges que ensenyen a la presentació són el gol, esclar. I finalment el Barça em truca per fer d’ambaixador. En els viatges que he fet pel món he comprovat que tothom recorda aquell gol.

El partit el comença a la banqueta perquè Rijkaard havia apostat per Oleguer.

— Sí, no estava content, perquè sempre vols jugar. Però el que calia era que fes una mica d'autocrítica, ja que en alguns partits no havia estat del tot bé.

¿No recorda el moment exacte del xut? Què va pensar?

— No gaire, jo no marcava mai gols. Al Barça n'havia fet un altre en un partit amistós, res més. Tot plegat és un record estrany. De vegades miro el vídeo i tinc records nous. Quan no estàs acostumat a fer gols, marcar en una final de la Champions és tan bèstia...! Vaig perdre el control.

¿Aquell gol no s'ha convertit mai en un problema per a vostè? ¿Ser només l'autor d'aquell gol?

— No, no. Poder haver format part d'un club com el Barça, on es tracta de guanyar però fent-ho jugant a l'atac, sempre serà una cosa que recordaré amb estima. No tothom viu coses així. Retirar-me em va costar una mica, però el fet d'haver guanyat títols m'ho va fer portar millor, el que vol dir que els esforços han valgut la pena. Després he estudiat, a les conferències que faig sempre poso el vídeo del gol. No m'amago, no. Cal estar orgullós d'haver-ho fet! A la gent sempre els dic que un noi que feia de porter de futbol sala al Brasil, en pocs anys va acabar marcant en una Champions. És increïble!

Aquell partit va ser la culminació a uns anys recuperant l'optimisme al Barça.

— Si, hi vaig pensar, aquell dia. Que era el final d'un camí molt bonic, el que havíem fet amb Ronaldinho, Eto'o, Giuly, Edmilson... El president Laporta ens va ajudar molt, dient-nos sempre que per al club guanyar la Champions era vital, ja que només s'havia aconseguit un cop abans. Per això va fer tant mal perdre un any abans amb el Chelsea quan sentíem que podíem arribar a la final. A vegades una derrota de les que fan mal et serveix per motivar-te, com va passar la temporada següent.

Era una final de pronòstic incert, però.

— Sí. Va tocar patir, l'Arsenal era un molt bon equip. N'hem parlat després amb l'Henry, que ens feia molt de respecte. Crec que venien de molts partits sense perdre i sense rebre gols. I van marcar primer, de fet. Estàvem una mica nerviosos perquè jugàvem amb un home més, però semblava que ells no ho notaven. Ens va ajudar el canvi d'Iniesta, que va entrar per animar el joc. I després, el meu canvi i el de Larsson, que em va donar el gol. Amb aquests canvis l'Arsenal ens va deixar de fer mal a les contres i es va centrar a limitar. Ho veien a prop, devien estar cansats. I va ser el nostre moment.

Va poder jugar amb el jove Messi. Com era?

— Ja tenia caràcter; volia jugar la final, de fet. Era potser el més jove i ja tenia una personalitat que impressionava. Quan va començar a entrenar-se amb nosaltres, Iniesta em va dir que estigués atent, que aquell noi era molt bo. I en un dels primers partidets en què jo anava amb els titulars, Messi va passar-me per sobre i va marcar un gran gol. Va ser molt maco veure els seus primers partits, com anava creixent. Com de mica en mica més persones portaven la seva samarreta. Es va guanyar el respecte al terreny de joc, demanant la pilota, marcant diferències, com va fer contra el Chelsea. Ara, el que més m'impressiona d'ell és que ha continuat jugant sempre al millor nivell, no sé com s'ho fa. Tan de bo segueixi al Barça.

La final de París va ser un moment únic, ¿però creu que després l'equip es va relaxar? Ronaldinho, per exemple, ja no va tornar a ser el mateix.

— Sí, es va relaxar. Ronaldinho va seguir deixant moments de gran futbol, ja que sempre volia guanyar, però segurament va pensar que no calia treballar dur sempre, ves a saber. Ell sempre ha estat una persona que vol ser feliç. Jugava així, per ser feliç i fer feliç la gent. Sempre sap una mica de greu no haver gaudit del millor Ronaldinho més temporades, però si et pares a pensar-hi gairebé ningú ha aconseguit estar a un nivell tan alt molts anys seguits. Messi i pocs més.

stats