La 'batalla del Bernabéu', 37 anys després: "La vam cagar"

TorellóLa d'aquest dissabte serà la novena final de Copa entre el Barça i l'Athletic Club, els dos grans dominadors històrics del trofeu, amb 30 i 23 títols respectivament. I serà, alhora, el penúltim capítol d'una rivalitat que va assolir la màxima temperatura el 5 de maig de 1984, amb l'última Copa guanyada per l'Athletic: la de la batalla del Bernabéu, l'últim partit oficial de Maradona amb el Barça.

Els duels entre uns i altres es jugaven, llavors, a alts nivells de tensió. I encara més des que el 24 de setembre del 1983, Maradona es va trencar el turmell per una esgarrifosa entrada d'Andoni Goikoetxea, a qui l'afició culer responsabilitzava, també, d'haver lesionat Schuster. L'alemany va arribar a dir que era més fàcil tornar de la Guerra de Corea que de Bilbao. "Ningú se sent orgullós de les imatges del final del partit. Va ser molt trist, tot i que per a nosaltres va ser la culminació de la millor temporada de la història. L'únic però és el que va passar al final. Vam entrar a la baralla, i un encara s'enrojola quan veu les imatges, Ara bé, si parlem dels incidents l'únic que pot sortir mal parat és el Barça. El que munta la batalla és el perdedor, i el que la munta allà té nom i cognoms: Diego Armando Maradona", afirma Goikoetxea, que era l'enemic número 1 del Camp Nou juntament amb el seu tècnic, Javier Clemente.

Les pulles entre Clemente i Menotti eren tan habituals com increïbles vistes des d'avui. "Sabrem respondre a la violència", va avisar l'argentí en la prèvia de la final. "Com si fóssim sempre nosaltres els iniciadors", va apuntar el tècnic de Barakaldo, que va afegir emfàticament: "No hi ha cap guerra, però si em tiren bombes les torno". "No tinc cap prejudici. Beurem xampany català guanyem o perdem. Si féssim boicot als productes catalans aniríem amb espardenyes, igual que ells no podrien fer cases perquè no tindrien ferro. A Maradona li vaig dir imbècil perquè em va semblar una imbecil·litat que insultés Goikoetxea, i pel que fa a Menotti em vaig limitar a contestar-li quan em va dir que era un nazi", va dir llavors Clemente. "Em sorprèn el racisme que es desprèn de les declaracions de Clemente. Recorda els nazis i la seva ideologia de la superioritat de la raça", havia dit Menotti mesos abans, responent al seu rival, que en enfrontaments anteriors havia enaltit la "raça" basca, la "pasta diferent" dels jugadors de l'Athletic envers els del Barça.

Els biscains, que van saltar a la gespa sis dies després de coronar-se campions de Lliga per segon curs consecutiu i per vuitè i últim cop, es van avançar al minut 14 per mitjà d'Endika Guarrotxena. "Ja no es va jugar més. Tot eren faltes, faltes i faltes, i pèrdues de temps. No es va jugar a futbol. Es va jugar a alguna cosa, però no a futbol. Recordo aquell partit amb tristesa i impotència, i tot això es va anar traduint en una insatisfacció que sumada a les provocacions constants i a l'ambient caldejat que s'arrossegava va dur fins als incidents del final", lamenta Víctor Muñoz.

En la mateixa línia, l'exculer Julio Alberto Moreno recorda que "hi havia molta rivalitat dialèctica, i el 1984 la tensió es va traslladar al camp i els partits es van convertir en una bomba de rellotgeria". "Amb l'Athletic ens hem pegat molt, però el que passa al camp queda al camp. Abans ens dèiem moltes coses, i això per sort ja ha passat una mica a la història. El futbol s'ha desfet de la violència, però, per contra, hem perdut puresa, cor, arrels, identitat. Compromís. I el sentiment de pertinença del futbol d'abans, el de l'entrepà", afirma l'exlateral culer.

Tres mesos de sanció per a Maradona, que va marxar al Nàpols

Dani Ruiz-Bazán, capità i màxim golejador d'aquell Athletic, apel·la a aquest sentiment de pertinença per explicar què va suposar aquell títol per a Biscaia. "És un moment per a tota la vida. Recordo veure persones de 85 anys que es morien per tocar-nos, per donar-nos la mà i les gràcies. El futbol és únic i a Bilbao el sentiment per l'Athletic, també", argumenta Dani, que alhora resta importància a la batalla campal del 84: "Si jugues de tu a tu guanya el Barça, perquè tècnicament i jugador per jugador és superior, i això només es pot compensar posant una mica més de ganes, de garra, de força, d'empenta i de lluita i de patiment que el rival. Era, i és, l'única manera d'arribar a la victòria, i així ho vam fer. El que va passar al final són coses que sempre han passat al futbol. Jo no hi dono massa importància, perquè el que va fer el Barça ho haguéssim pogut fer nosaltres. En moments de tensió a vegades reacciones d'una manera que després fa que te'n penedeixis".

La tensió es va reproduir, també, a la sala de premsa, amb l'enèsima enganxada entre Menotti ("Per aquest camí enfonsaran i mataran el futbol") i Clemente ("Hi ha senyors vinguts de fora que no tenen la mateixa educació i cal acabar amb ells. Seria millor que no vinguessin"). Maradona, Clos, Migueli, Goikoetxea, Sarabia i De Andrés van ser castigats amb tres mesos de sanció, tot i que cap va acabar complint-los.

37 anys després, i a les portes d'un nou Barça-Athletic decisiu, Julio Alberto, retornant al moment més trist de la seva carrera al Barça, conclou que "és una pena perquè la imatge que va donar el futbol va ser pèssima, penosa". "Els jugadors som ídols per a molts nens i no només hem de ser grans futbolistes, també hem de ser grans persones amb valors i principis. I la vam cagar. La vam cagar tots. Jo no em vaig barallar, però hauria d'haver fet més per evitar-ho, i m'entristeix molt recordar-ho. És lamentable, i tant de bo no hagués passat. Un, a la vida, ha de saber guanyar i perdre. I assumir-ho quan s'ha equivocat", diu.