Fer o manar fer, aquesta és la qüestió
Desxifrar el caràcter guanyador dels esportistes que han fet història és un dels grans misteris del món de l'esport. No hi ha una recepta única. Michael Jordan i Rafa Nadal no tenen res a veure l'un amb l'altre, però el seu èxit radica en la seva habilitat per competir sempre bé en els moments clau. Hi ha molts esportistes d’elit capaços de fer jugades inversemblants, però la llista es redueix quan s’ha d’analitzar el seu rendiment sota pressió.
L'estadística avançada ha ajudat a destriar el gra de la palla, a detectar millor els esportistes fiables quan arriba el moment de la veritat, però encara està lluny d'explicar-nos els motius de la seva efectivitat. La voracitat competitiva hi ajuda, però no tothom la sap canalitzar fins a transformar-la en rutinària. Sarunas Jasikevicius ha fet un pas més, ja que ha aconseguit transportar aquesta habilitat de la seva etapa com a jugador a la d'entrenador. La transició és més difícil del que sembla, ja que no és el mateix concentrar-te que aconseguir que altres ho facin.
L'ARA t'ofereix fins al dia 8 de març un llibre escrit per l'entrenador lituà amb la col·laboració de Pietro Scibetta (Amb guanyar no n’hi ha prou) en què es despulla emocionalment per autodisseccionar la seva mentalitat. “Sempre m’ha agradat guanyar. Al bàsquet, gràcies als play-off, necessàriament s’ha de guanyar l’últim partit de la temporada. És fantàstic, creieu-me, perquè significa portar a la boca el gust de la victòria durant tot l’estiu, abans de tornar a començar des de zero i tornar-ho a intentar. No hi ha res com guanyar i m’hi vaig acostumar d’ençà que vaig fer-me gran, quan vaig entendre que el bàsquet s’estava convertint en una cosa molt important per a mi. Amb aquesta idea, la de guanyar, el meu cap ha barrinat cada detall de la meva feina: tot estava dirigit, exclusivament, a pensar com arribar a la victòria”, diu.
Quan buscava referents, Saras va admirar el joc de Mike D’Antoni i Juan Antonio Corbalán, però els considerava massa formals. Sempre feien el que era correcte, no hi havia emoció en el seu joc. L’avorrien. El lituà es va enamorar de Magic Johnson i, sobretot, Drazen Petrovic. L’odiava i, alhora, intentava imitar-lo en els entrenaments. Volia ser tan bo com ell. Podia veure i veure els seus partits dotzenes de vegades. S’hi passava hores i hores. Durant anys, Saras va millorar de manera malaltissa. “Només tenia una cosa al cap: convertir-me en el millor jugador”. Ho va aconseguir, però no es va conformar i ara ha traslladat aquesta obsessió a les banquetes.
