El risc d'envair l'esport preferit de l'home
El meu moment favorit de La niña del gancho, un documental que encara podeu recuperar a Filmin, és quan Encarna Hernández agafa unes tisores i comença a retallar tots els articles relacionats amb la selecció femenina de bàsquet. La indignació de la pionera amb els periodistes va creixent. “Què vol dir això tan petit? I aquest altre article no té foto?”, clama mentre s’indigna amb el poc espai que Laia Palau i les seves companyes d’equip tenen després d’un èxit històric. La dona, que acaba de complir 105 anys, no se’n sap avenir.
L’endemà que el Barça guanyés la Supercopa Femenina vaig fer una xerrada a la universitat i vaig aprofitar les portades dels diaris per analitzar l’impacte de la notícia. Sense voluntat de jutjar sinó d’entendre les motivacions de cada mitjà de comunicació, vam jugar a ser directors per un dia. Vam posar-nos en la pell d’Esther Vera per entendre per què havia decidit dedicar l’espai prioritari de la portada de l’ARA a la icònica fotografia en què les jugadores culers mantejaven Virginia Torrecilla. La imatge transmetia moltes coses, i totes bones. La Vanguardia, El Periódico i El Punt Avui van seguir una jerarquització bastant semblant i els alumnes van concloure que, per fi, les coses estan canviant.
No soc tan cec per no veure que estem vivint un moment clau de transformació social, i jo també soc dels que s’il·lusionen amb les passes endavant, però convé no caure en l’error de pensar que aquesta situació és nova. El que vull dir és que no és la primera vegada que aquest context es dona i que l’esport femení té visibilitat. Natalia Arroyo dissecciona al llibre Dones de futbol alguns dels precedents històrics en què les futbolistes començaven a omplir estadis arreu del món. “Els mitjans van afanyar-se a enterrar el futbol femení i es van negar a reconèixer que cada partit anunciat aixecava una gran expectació. S’havia d’escapçar l’impuls abans no agafés massa embranzida, abans que la dona no envaís el nou esport preferit de l’home”, escriu. Tot van ser bastons a les rodes.
La popularitat dels partits femenins va ser vista com una amenaça i es va iniciar una campanya per desacreditar-lo. "Córrer donant puntades a una pilota era un refugi al qual desenes de dones van aferrar-se, fartes de les prohibicions que les mantenien allunyades dels estudis, les professions principals i la vida política", recorda Arroyo. El problema és que ni en l’esport van trobar la complicitat necessària per fer evolucionar una societat que no sempre avança a la velocitat que voldríem.
