Nino, el forner que sabia jugar descalç
Els pupitres de premsa del Palau Blaugrana són petits i incòmodes per treballar. Una de les coses bones d’anar-hi és intentar agafar lloc prop de la posició que Xavier Saisó té per explicar els partits a través de Ràdio Barcelona, perquè al seu costat sol tenir Nino Buscató. L’exjugador té la capacitat de fixar-se en detalls que a la resta ens passen inadvertits. Quan arriba la mitja part, tots creiem haver entès la clau dels primers 20 minuts, però quan l’escoltes t’adones que encara has de menjar moltes sopes. Els seus diagnòstics despullen els partits de la superficialitat que ens enlluerna a la majoria i se centren en el que de veritat té incidència en el joc.
El Nino té 82 anys, però conserva una lucidesa extrema. Com a jugador les va viure de tots colors i això li dona una visió privilegiada. Una vegada va jugar un partit descalç, només amb mitjons. "Va ser una semifinal de la Penya que es va jugar a l'antic pavelló de la Plana. El pavelló estava tan ple que es va crear una atmosfera que va fer que el parquet comencés a suar i els jugadors que teníem més velocitat i energia no podíem ni córrer. Els àrbitres van dir que continuéssim, però no paràvem de relliscar. Vaig intentar treure'm les vambes i al principi podia, però al final es van mullar els mitjons. Crec que cap dels dos equips vam arribar als 50 punts, però molta gent de Badalona encara recorda el partit", va explicar l’altre dia al Què t’hi jugues!
Quan era petit, Buscató practicava tots els esports possibles, però com que al futbol es lesionava massa va optar pel bàsquet. Amb 15 anys ja jugava al sènior del Pineda de Mar. La seva trajectòria, que va compaginar amb la feina de forner, va continuar al Barça, l’Aismalíbar de Montcada i Reixac i el Joventut. La seva va ser una generació atípica, perquè va guanyar dues lligues i dues copes sense l’ajuda de cap jugador estranger. “Em sento una mica com si fos el representant de la meva generació, que vam fer tot el que vam poder per aixecar el bàsquet. Nosaltres vam recollir el guant d’una sèrie de generacions més antigues que ens van precedir”.
Un dels seus millors partits va ser la semifinal de l’Eurobàsquet del 1973 contra l'URSS. “La nostra generació no havia aconseguit cap medalla important i aquella va ser la primera. La vam obtenir a Barcelona al costat d’un públic que ens va ajudar molt. Ningú pensava que guanyaríem les semifinals, però de manera increïble ho vam aconseguir”.
