La història que et reconciliarà amb l'esport
Fa tres anys i mig, quan era un dels millors jugadors del món, Marc Gasol es va convertir en voluntari d'Open Arms. El pivot va ser testimoni directe d'una situació extrema. Una patrullera va demanar per ràdio al Triades que es dirigís cap a una posició pròxima on hi havia una embarcació en perill. El vaixell mercant va localitzar una pastera de 10 metres on viatjaven 158 immigrants. Va estar esperant durant hores l’arribada de reforços, fins que van decidir marxar del lloc i abandonar els immigrants, però comunicant la posició de la barca als guardacostes libis. Quan finalment va arribar la patrullera, es va endur la majoria dels supervivents, però hi va deixar dues dones i un nen que es negaven a pujar-hi. Els guardacostes libis van marxar però abans van destruir la barca on els immigrants havien passat dos dies i dues nits i van deixar abandonades a la seva sort tres persones en alta mar.
"L'Open Arms va ser la primera embarcació que va arribar al naufragi i va divisar la inflable semisubmergida. Quan ens hi vam acostar vam veure que hi havia persones vives i tres cadàvers. La imatge va ser molt dura i molt real. Veure un nen d'uns 4 o 5 anys mort és molt dur. Els metges van dir que la mort s'havia produït aquella nit i, per tant, s'hauria pogut evitar", va explicar Gasol. Uns mesos després d'aquell rescat vaig tenir la possibilitat de parlar amb un membre de la tripulació habitual, que em va elogiar el jugador de bàsquet. Totes les cares conegudes que fan de voluntaris estan molt implicades i volen ajudar de veritat, però no tothom reacciona igual quan comencen els marejos, les males olors i les situacions perilloses.
El Marc és un tipus especial. El fet que, podent jugar a la NBA, l'Eurolliga o l'Eurocup, hagi decidit jugar amb el Bàsquet Girona a la LEB Or és una història que ens reconcilia amb l'esport autèntic. No tot és qüestió de diners o de guanyar títols, i formar part del projecte que estimes també és una victòria majúscula. La gent que no el coneix especula amb teories sobre la seva decisió, però al final tot és més senzill. "Tenia ganes de tornar a fer el que més m'agrada, que és jugar a bàsquet, i fer-ho a Fontajau és el que em venia de gust ara mateix", diu.
El seu exemple i el d'Aíto García Reneses, que dues tardes a la setmana entrenarà els joves del planter de la Penya, són un missatge molt potent que ens recorda que a la vida les prioritats han de ser mantenir la passió per aquelles coses que ens il·lusionen i ajudar els altres. La resta, una anècdota.