El millor jugador que no has conegut
Albert Sàbat acostuma a passar desapercebut; tant, que quan fa uns anys va fitxar pel Joventut de Badalona i es va acostar a les oficines del club el van confondre amb un aficionat que buscava la botiga. Dins d’una pista de bàsquet les coses són diferents i es transforma en un jugador que entén com pocs el que un equip necessita per guanyar. La seva trajectòria inclou set ascensos de categoria; dos a la LEB Or i cinc a la Lliga Endesa.
Dissabte, uns dies després d’aconseguir l’èxit amb el Bàsquet Girona, va anunciar la seva retirada. “Acabo una etapa i en començo una altra. Acabo l’etapa de jugador de la millor manera possible, jugant a casa amb la meva gent i aconseguint una fita històrica. No crec que hi hagi un moment millor que aquest per deixar pas”, diu. El jugador no marxa lluny, ja que seguirà lligat al Bàsquet Girona, on exercirà com a entrenador ajudant. “Començo l’etapa d’entrenador assistent amb molta il·lusió, amb moltes ganes, amb treball i compromís per intentar aportar ara des d’una altra perspectiva”, afegeix.
La seva connexió amb el Bàsquet Girona que està construint Marc Gasol és especial. "El club que em va permetre el 2019 venir aquí i acabar la carrera a casa meva, amb la meva gent i a la meva ciutat. També vull agrair-li que m'hagin permès decidir quan retirar-me i crec que ara és el millor moment després del que hem aconseguit. Em fa molta il·lusió, tinc moltes ganes de començar aquesta carrera i fer-ho aquí a casa encara em fa més il·lusió amb un entrenador com l'Aíto, de qui aprendré moltíssim”, assegura.
La seva retirada no obrirà espais informatius, però el bàsquet de les últimes dues dècades li deu moltes coses. Deien que no arribaria a ser jugador professional de bàsquet, i mireu. “Jo només sentia que a mi m’agradava aquest esport i que li dedicava moltes hores perquè és la meva passió i la meva feina. Mai he pensat més enllà, en si aconseguiria una cosa o no. A l'assolir els quatre ascensos i després no continuar a l’ACB, molta gent em preguntava per què continuava jugant. Al final vaig aconseguir-ho. Mai he pensat en els resultats, sinó en el dia a dia, en el que m’agrada fer. Més que intentar demostrar coses a la gent, intento treballar per mi mateix”, argumenta amb naturalitat. Els nous reptes no l’espanten, està acostumat a contradir pronòstics adversos. “Mai m’hauria imaginat que aquell nen de Llagostera aconseguiria el seu somni. A vegades tot és possible, i segueixo somiant”.
