Els mons paral·lels d'una esportista diferent

BarcelonaLa Copa del Món de Tenerife va arrencar ahir amb un grup de seleccions disposades a trencar els pronòstics i evitar que el combinat dels Estats Units aconsegueixi la medalla d’or. L’equip nord-americà, que va superar el Senegal (87-67), acumula 41 victòries consecutives i no perd un partit des del 2006, quan va ser superat per Rússia a les semifinals del Mundial. D’aquestes quatre desenes de compromisos, tan sols en un la diferència ha sigut de menys de 10 punts. Tot i això, Austràlia, Espanya, França i Bèlgica se senten amb forces de discutir-li el primer lloc del podi.

Liderada des de la banqueta per Lucas Mondelo, la selecció espanyola té cinc jugadores catalanes (Laia Palau, Anna Cruz, Sílvia Domínguez, Marta Xargay i Queralt Casas) i una mallorquina (Alba Torrens). La nova base de l’Spar Citylift Girona no tenia previst disputar el torneig, però al final va canviar d’opinió. “Estic en un moment de llegat, de transmetre tot el que he après”, diu Palau, que espera poder tancar la seva etapa amb una medalla. La directora de joc és una esportista atípica, que per escollir els equips en què ha jugat no només ha tingut en compte criteris esportius, sinó que també hi han pesat aspectes socials i culturals. “Buscava coses que m’omplissin. De fet, vaig tenir una crisi perquè no volia que el bàsquet ocupés tanta part de la meva vida”, confessa.

El dia que va fer 39 anys, les seves companyes de selecció li van regalar un longboard. “La vida és un aprenentatge constant. Quan creus que ja ho tens per la mà, t’adones que no. Soc una persona complexa perquè m’agraden moltes coses i em qüestiono moltes coses. Busco l’equilibri permanent i em pregunto qui soc, què vull, per què ho vull... Això no simplifica les coses, però és un motor que em fa estar activa”, confessa la directora de joc, que viu envoltada de llibres. Els seus pares eren professors i sempre la van estimular. “Estic molt en contacte amb la literatura, amb els mons paral·lels. De vegades amb aquest món no en tinc prou i n’he de buscar d’altres”, resumeix.

“M’agrada viatjar amb la furgoneta i sense fer gaires plans”, explica Palau, que la temporada passada va marxar a Austràlia per buscar una competició menys exigent i començar a dir adeu a l’esport professional. “Quan ja havia decidit que estava tipa del bàsquet és quan el bàsquet m’ha donat més. Ara jugo sense pressió. Tot el que vingui serà un regal”, argumenta la catalana, que va acabar la temporada al Bourges per reenganxar-se a una exigència que li permetés disputar la Copa del Món amb garanties. El debut d’ahir contra el Japó va acabar amb triomf per 71-84.

“Fa un any tenia clar que no jugaria la Copa del Món, però ara estic contenta de fer-ho. Ha sigut un camí llarg i difícil, de molts canvis i moltes decisions. N’estic encantada. Vaig tornar per pressió popular. No és cap secret que em porto molt bé amb la resta de jugadores i amb el cos tècnic”, reconeix la capitana de la selecció espanyola.

Tres preguntes a...

Diana Taurasi: "Disputem cada torneig amb l'objectiu de guanyar-lo"

L'objectiu és la medalla d'or, no hi ha cap altra opció.

La selecció espanyola ha completat uns últims campionats de somni i, a més, és l'amfitriona.

Per a les jugadores de la WNBA el campionat us arriba en un moment atípic. Què et sembla el calendari?