L'avi de 92 anys que lluitava per salvar el seu club de barri

BarcelonaEl barri barceloní de Gràcia amaga una de les històries de longevitat més maques del bàsquet. Rafael Murgadas té 92 anys i presideix el CB Pedagogium. “Seguiré fins que el cos aguanti o trobi una persona que pugui seguir el meu llegat. Vaig tornar al club com a tresorer, però em van enredar per convertir-me en el president. Ara el CB Pedagogium per a mi és més que un club, és com el meu quart fill", explica a l'ARA.

El Poliesportiu Municipal Josep Comellas és la seva segona casa. “Cada dia vinc al pavelló per veure els entrenaments de tots els equips. Els dissabtes m’hi estic des de les deu del matí fins a les deu de la nit. M’agrada veure el bàsquet i parlar amb els entrenadors joves. Alguns no coneixen la meva història i es queden sorpresos quan els faig algun comentari”, diu. La lucidesa continua intacta. "Si no fos perquè les cames ja no m’aguanten, encara seguiria entrenant", presumeix.

Tot i que al bàsquet català no n'hi ha cap de la seva edat, els reptes de Murgadas són semblants als de qualsevol altre president. “Aconseguir diners per mantenir el club és el més difícil. Les subvencions són molt baixes i mantenir 18 equips costa. Estem buscant un patrocinador”, avança.

“Fa 70 anys que vaig conèixer la meva dona. Sap que es va casar amb un boig del bàsquet i sempre m’ho ha respectat. Crec que en tots aquests anys només m’he perdut un partit. El bàsquet és la meva vida. Evidentment, la meva dona i els meus fills són el més important i van davant de tot, però després ve el bàsquet", reconeix.

Un Biscúter per recórrer Catalunya

Nascut l'any 1931, Murgadas va ser un dels fundadors del CB Pedagogium. "Primer vaig entrenar noies i després nois. Sempre deien que jo era un entrenador ascensor, perquè equip que agafava, equip que ascendia. Em vaig comprar un Biscúter i així vaig començar a moure'm per Catalunya”, recorda.

Murgadas va ser un dels entrenadors més destacats de la seva època. El Pedagogium, l'Olesa, el Joventut, la Salle Manresa, el Samaranch Molins de Rei, el CN Sabadell, el Picadero, el Santfeliuenc i la Salle Barcelona van ser alguns dels equips on va entrenar. “No és que fos un bon entrenador, però en direcció de partit pocs em superaven. En aquella època les normes eren molt diferents i permetien algunes accions de picaresca. Una vegada li vaig dir a un jugador que, després que un company anotés un tir lliure, li donés un cop a la pilota fent veure que era involuntari. Com que el temps no s’aturava, la pilota va marxar, el partit es va acabar i vam guanyar”, recorda.

“Quan el Joventut em va fitxar, vaig patir molt perquè va ser un repte molt gran, però també vam aconseguir grans gestes. Recordo que vam ser capaços de guanyar a la pista del Reial Madrid del Frontón Fiesta Alegre, on cap rival havia aconseguit guanyar mai. Els diaris de Madrid van parlar molt d’allò perquè ningú s’ho esperava”, explica amb orgull.

L'aportació de Murgadas va ser clau per introduir el minibàsquet. “Vam impulsar el projecte des d’una barberia que hi havia al carrer Casp de Barcelona. Vam intentar impartir molts cursets arreu de Catalunya per donar a conèixer el reglament i la tècnica. A més, vam editar un llibre amb els punts clau”, resumeix.

Les relacions amb la Federació Espanyola no sempre van ser senzilles. "Una vegada em van castigar amb una sanció d’un any sense entrenar i 5.000 pessetes de multa perquè vaig fer unes declaracions a la premsa que no van agradar”.

La seva passió pel bàsquet va començar gairebé per casualitat. “Quan estudiava als Escolapis ens van donar roba per participar en una exhibició esportiva perquè Franco visitava Montjuïc. Com que tenia la roba, vaig començar a jugar a bàsquet al carrer Balmes, on hi havia unes cistelles. Tenia 14 anys i era molt dolent, però em va agradar molt", sentencia.