Pissarres catalanes contra el segell balcànic

BarcelonaL’un va néixer a Terrassa i l’altre a Tàrrega. El seu estil de lideratge és diferent. Però els dos entrenadors catalans, Joan Peñarroya i Jaume Ponsarnau, han aconseguit deixar fora de les semifinals de la Lliga Endesa el Reial Madrid i ara volen posar en qüestió el favoritisme del Barça i el Kirolbet Baskonia, dos conjunts entrenats per tècnic balcànics que porten anys amb un segell molt definit. La mà dura de Svetislav Pesic i Dusko Ivanovic funciona, però també hi ha altres maneres de guanyar-se el respecte d’una plantilla de bàsquet.

“La vida de l’entrenador és vertigen constant”, sentencia Peñarroya, un tècnic que ha situat el San Pablo Burgos entre els quatre millors equips de la Lliga Endesa. El seu menú tàctic fuig de les receptes habituals, però assegura bons resultats. “Crec que és una lliga rica i de vegades es valora poc. Tots els entrenadors estrangers ho veuen. Aquesta Lliga té molt de nivell i tàcticament és complicada. El bàsquet sempre evoluciona, però al final tots juguem a coses semblants. Intento no complicar-me gaire la vida i que el jugador estigui còmode a la pista, segons les seves virtuts i defectes. Intento adaptar-m’hi. No crec que juguem gaire diferent de la resta. Es tracta de tenir els jugadors implicats i compromesos i deixar fer. Prefereixo que el partit s’acabi 100-99 que no 65-64, però també hem de saber guanyar partits per 65-64”, argumenta l’exjugador, que no té clar en quin moment va saber que es convertiria en entrenador. “Quan era jugador no, no ho vaig pensar mai. Quan portava un any i mig retirat, un amic, el president del CB Olesa, em va convèncer per provar-ho. Vaig estar-m’hi tres temporades i va ser quan la feina d’entrenador em va començar a agradar. El bàsquet sempre m’ha apassionat i sempre l’he viscut molt, però quan era jugador no sabia què faria després. Quan ho vaig provar em va apassionar. És diferent de jugar, però em va picar el cuquet. Quan va arribar la proposta de l’Andorra és quan vaig fer el salt definitiu per intentar ser professional”. La resta de la història és coneguda: Baxi Manresa, casa seva, i San Pablo Burgos.

El repte que aquest diumenge (17 hores, #Vamos) se li presenta no és senzill perquè s’haurà d’enfrontar al Barça de Pesic, el gran favorit de la fase final. “Hem jugat un bon bàsquet. Sé que no soc objectiu, però els meus jugadors es mereixen ser en aquesta fase final”, diu amb orgull.

La normalitat com a manera de viure

L’èxit de Ponsarnau és el triomf del discurs tranquil. “La primera cosa que s’ha de tenir és un pla”, simplifica. En un món d’aparences on tothom intenta fer veure més del que és, la seva obsessió és la contrària: exhibir naturalitat. El tècnic parla amb la mateixa calma que transmet des de la banqueta del València Basket, que aquest diumenge (20 hores, #Vamos) intentarà deixar el Kirolbet Baskonia de Dusko Ivanovic sense final de la Lliga Endesa. “L’objectiu és construir un joc dinàmic, passar-nos la pilota i aprofitar la nostra mobilitat. Hem de persistir en la nostra filosofia”, insisteix l’entrenador català, un home acostumat a capgirar dinàmiques adverses. “Si una paraula defineix Ponsarnau és la perseverança. Té una idea de joc al cap i de com liderar el grup, i l’està desenvolupant al València Basket, tot i que això l’ha portat a posar en perill el seu lloc de treball. L’equip no va començar bé la temporada, tampoc la campanya anterior, però la seva idea ha calat al vestidor i això li ha permès superar els mals moments. Quan el València Basket va dubtar-ne, la plantilla sempre va respondre. L’equip valora la tranquil·litat que li aporta l’entrenador”, analitza Juan Carlos Villena, periodista de Las Provincias.

Després de fer-se un nom en el bàsquet femení, on va protagonitzar tres ascensos amb el CN Tàrrega, Ponsarnau va créixer com a entrenador al Bàsquet Manresa. Primer com a ajudant de Ricard Casas i Óscar Quintana i després com a màxim responsable del projecte. “És un club diferent perquè competeix a la segona millor lliga del món des d’una comarca petita i allunyada", diu el tècnic, que té clar com li agradaria ser recordat quan es retiri: “Com un entrenador que ha aportat una línia metòdica de treball, que s’ha basat en creure molt en el que teníem entre mans”.