La Penya, horitzó 2030

BadalonaAquest mes, el Joventut de Badalona recorda el trentè aniversari del moment més rutilant: la conquesta de l’Eurolliga (aleshores se’n deia Lliga Europea) del 1994. Va ser un èxit enorme, fins i tot desproporcionat, per a un club que ja en aquells moments començava a perdre el tren de l’elit per motius econòmics. En els trenta anys següents, la Penya ha fet prou mantenint-se a la zona mitjana-alta de l’ACB, guanyant un parell de Copes del Rei i una copa ULEB (l’actual Eurocup) i, sobretot, fabricant futures estrelles a les pistes i a les banquetes: la magnífica feina del planter que ha fet del Joventut un referent europeu del bàsquet formatiu.

Res de tot això hauria estat possible sense l’operació de compra per part de Scranton, el fons d’inversió del grup Grifols, el 2018. En aquell moment, el club ja no només tenia problemes per competir (a causa de les sortides inevitables dels jugadors de més talent), sinó també per sobreviure. Ara la situació econòmica és més estable i el Joventut, combinant la política de planter amb una bona direcció esportiva, sembla que no ha de patir pel seu futur, tot i que mira l’Eurolliga del 1994 amb la recança de saber que difícilment un èxit com aquell es podrà repetir, almenys en la conjuntura actual.

Però la Penya ha de pensar en una altra efemèride. El 2030 celebrarà el centenari de la fundació, obra d’un grup d’adolescents que van batejar el club amb l’estrafolari nom de Penya Spirit of Badalona. Per a mi, aquesta fita és prou propera per anar-hi pensant i prou llunyana per plantejar-se una celebració ambiciosa: que no sigui només l’homenatge a un passat brillant, sinó també l’excusa per apuntalar el seu projecte de futur i convertir el Joventut en un referent de l’esport de formació que, amb la seva tasca, no només esdevingui més competitiu, sinó que també faci una aportació sòlida a la ciutat de Badalona i al bàsquet català en conjunt.

De fet, el Joventut (i també altres clubs històrics de Badalona, com el Sant Josep i el Círcol Catòlic) ja compleix sobradament aquesta funció. No cal insistir en el que ha suposat per a la promoció de Badalona –una ciutat que arrossega altres etiquetes, no tan positives– ni en l’enorme contribució que fa regularment en nombre de jugadors (per dir només uns quants noms del present: Rudy, Ricky, Ribas, Vives, Bassas, Abalde, López-Aróstegi, Dimitrijevic, Ventura, Parra, Zagars, Ruzic...) i també d’entrenadors (Duran, Grimau, Pedro Martínez, Maldonado, Camps, Alonso, Plaza, Miret, Mumbrú...). Una llista que culmina amb l’èxit de Jordi Fernández, entrenador assistent dels Sacramento Kings i seleccionador del Canadà. Després d’obtenir el bronze amb l’equip canadenc al Mundial passat, Fernández va dir davant la premsa mundial: “Porto quinze anys a la NBA, però soc d’una ciutat prop de Barcelona, que es diu Badalona. I no sé si ho sabeu, però és una de les millors ciutats de bàsquet del món”.

El Joventut, doncs, no s'ha d’inventar res. Ja és, com va dir Fernández, un referent en l’esport de la cistella gràcies al prestigi internacional de la seva escola de bàsquet. Molts jugadors de tot arreu hi volen anar, no només per millorar, sinó també perquè saben que a la Penya tindran l’oportunitat de posar-se a prova en una de les lligues més fortes del món, sense les urgències d’equips més poderosos, però menys pacients. Però els responsables de l’entitat (i de la ciutat) han de pensar en la millor manera de treure profit d'aquest patrimoni pel qual matarien altres clubs i ciutats. Sobretot perquè la retenció del talent –el taló d’Aquil·les dels clubs modestos– ja no és un problema només del primer equip, sinó també, i cada cop més, dels equips inferiors.

De cara al 2030, crec que el Joventut, sempre de bracet amb la resta de clubs de Badalona i de les institucions, ha de tenir almenys dues línies de treball clares: la primera és el reforçament de la seva marca com a club formador. El Bressol (que és com es coneix l’escola de bàsquet) ha de ser un terme tan reconegut com La Masia del Barça ho és en el món del futbol. Ha de trobar els recursos per consolidar-se com un dels millors centres formatius d’Europa. Ha d’acollir una residència permanent i fer cursos de tecnificació per a joves jugadors d’arreu. Ha de ser un punt de trobada d'entrenadors i gestors esportius tant d’elit com de formació, un lloc de pas obligat per a tots els qui vulguin estar al dia i intercanviar experiències. Idealment, dins el Palau Olímpic o en algun altre emplaçament, el Bressol ha de ser una autèntica meca del bàsquet formatiu. Idealment també, aquest centre hauria de poder reunir una oferta atractiva d’oci i divulgació per als aficionats al bàsquet. Prestaria així un bon servei al bàsquet català i milloraria també els seus ingressos i el seu accés als jugadors joves amb més potencial. Això, evidentment, no ho pot fer la Penya tota sola. Ha de comptar amb el suport polític, federatiu i privat.

Estendre el radi d'influència

La segona línia de treball, que pot resultar més controvertida, és estendre el radi d’influència del club més enllà dels límits de Badalona. Si Madrid i Barça han entès que han de ser marques globals, amb més motius el Joventut ha d’acceptar que el seu valor de marca –la història, el nom, el palmarès, els ídols passats i presents, l’aposta per la formació– conté elements universals. La seva identificació amb la ciutat és evident i inqüestionable i, de fet, és motiu de simpatia a tot arreu. Qualsevol aficionat català –i de més enllà i tot– pot simpatitzar amb els valors de la Penya i pot esdevenir-ne soci i aficionat. El Joventut té la sort de posseir uns signes identificatius molt consolidats, fàcils de compartir i que no generen aversió. Acostant-se no només als dos-cents mil habitants de Badalona, sinó també a una massa crítica potencial de milions de persones, la Penya té moltes possibilitats d’augmentar la massa social i, per tant, la notorietat i els ingressos.

L’horitzó que ens marca la fita del 2030 és l’excusa perfecta per engegar aquestes llistes de treball i per pensar-ne d’altres: aquest escrit és una invitació al debat. Invitació que modestament adreço al club i a l’Ajuntament de Badalona, perquè obrin el ball i ens convidin a somniar amb un Joventut preparat per pujar alguns graons en termes esportius i socials en els pròxims anys.