BarcelonaUns dies després de disputar l'Afrobàsquet amb la selecció femenina d'Angola, Oriol Villà encara intenta pair l'experiència viscuda durant unes setmanes que es van convertir en una muntanya russa d'emocions. L'entrenador català va rebre un encàrrec d'urgència per fer-se càrrec d'un combinat tan jove com inexpert. Les vivències viscudes l'han empès a reflexionar sobre el ritme de vida que portem a la societat occidental. “L’experiència s'ha convertit en una lliçó de vida brutal. T’adones que comprem moltes coses que no necessitem i que no ens fan més feliços. La nostra societat està malalta i valorem massa poc el nostre dia a dia. La majoria dels excessos que fem aquí són innecessaris, tenim una manera equivocada d’interpretar la vida. Hi ha un balanç personal, un altre de social i un altre d'esportiu. Tots tres són diferents. Per a mi ha sigut una experiència de vida. No havia estat mai a l'Àfrica, i això sempre és un xoc, tot i que jo soc conscient que vaig estar en una bombolla", assegura a l'ARA.
“Luanda, la capital d’Angola, és un caos. Té 2,5 milions d’habitants i no té ni un semàfor. Quan hi ha una cruïlla, el conductor del vehicle més decidit és el primer que creua. La sensació de pobresa pel carrer és molt gran. La canalla et demana diners i menjar. Un nen de 8 o 10 anys em va dir que seria molt bon jugador i em va demanar que el portés a Espanya. Això et toca la fibra. Veus carrers sense asfaltar i t’emportes una sensació de desigualtat brutal”, explica el tècnic.
El país està ple de contrastos. “El president del tercer club més important d’Angola em va explicar que el primer que fan quan les noies joves van a entrenar-se és preguntar-los si han menjat alguna cosa, però és veritat que el seu club està situat en un dels barris més pobres de Luanda. La realitat dels clubs més potents és diferent i les jugadores cobren. Les diferències són abismals", puntualitza. La realitat socioeconòmica és molt dura. "La cruesa de la vida d'algunes jugadores d'Angola et desarma. La capitana de la selecció, la pivot titular de l'equip, es va perdre els últims dies abans del torneig perquè havia d’anar a una entrevista de feina. Va faltar quatre dies i, quan va tornar, hi havia moltes coses tàctiques que no havia treballat, però la seva actitud va ser exemplar", avança.
Villà va rebre consells de Pep Clarós, el català que entrena el combinat angolès masculí. “Em va aconsellar que estigués molt tranquil perquè el ritme al qual ells fan les coses no és el nostre. Potser has de jugar un partit i el dia abans encara no tens les equipacions. Jo vaig tenir una anècdota amb el visat. M’havia caducat i portava dies avisant, però ningú feia res. Quan vam haver de viatjar cap a Ruanda no em deixaven pujar a l’avió i aleshores ho van solucionar amb una trucada de deu minuts. Tot funciona diferent i és molt curiós. T’ho acaben solucionant tot, però al seu ritme”, diu.
L'experiència de Villà va ser una cursa a contrarellotge plena d'obstacles. “A mi em van avisar el 15 de juny i el dia 23 ja havia d’agafar l’avió. Soc professor i la proposta em va agafar en ple procés de posar notes i tancar el curs. Angola va disputar l’Afrobàsquet com a convidada, ja que no s’havia classificat esportivament. A més, vam tenir moltes baixes. Vaig intentar veure partits en vídeo i d'altres en directe, però quan vaig arribar al primer entrenament, de les 22 jugadores n’hi havia 17 que no les havia vist mai. Vam tenir poc temps per fer la llista definitiva i preparar la selecció per poder competir. Va ser una lluita a contrarellotge molt gran. El potencial era espectacular, però el nivell tècnic i tàctic i l’experiència era molt baix. La realitat esportiva és complicada”, resumeix.
"La selecció viu del passat"
Angola va guanyar un dels tres partits del torneig. A més, les dues derrotes van ser molt ajustades. “Si ens haguéssim classificat per als quarts de final, hauria sigut un èxit, però s’ha de tenir en compte la situació. No vam poder fer ni un entrenament complet amb les 12 jugadores", diu Villà, que ha documentat tota l'experiència en un blog diari a internet.
La idea de l'entrenador català, que aquesta temporada portarà dos equips cadets a la UE Mataró, és implicar-se en un projecte a mitjà termini amb la federació angolesa. “Els he fet una proposta per als pròxims dos anys. M’agradaria poder canviar la dinàmica d’una selecció que encara viu del passat. Durant els últims anys, Angola ha anat perdent pistonada. Hi ha tres coses que cal fer: formar entrenadors, fer concentracions perquè agafin bagatge (algunes d'elles a Catalunya) i fer un seguiment més exhaustiu de les jugadores joves”, opina.