Noemí Jordana, una petjada eterna a l’Spar Citylift Girona

Girona"Fa molta il·lusió veure com et reconeixen tota la feina. Potser no he sigut la jugadora que ha fet més punts o la més espectacular, però el meu nom està penjat al Pavelló de Fontajau perquè s’han adonat de la meva implicació. I això m’omple el cor", assegura, emocionada, Noemí Jordana (Torelló, 1980), l’eterna posseïdora de la samarreta número 9 de l’Spar Citylift Girona, que ningú podrà vestir mai més. Amb sis temporades a Girona (2011-2017) ha passat a la història d’un club al qual ha contribuït, primer a la pista i actualment als despatxos, a fer una mica més gran. "Crec que ens hem de bolcar en el que fem, sigui el que sigui. ¿Què ens costa preocupar-nos-en i donar un cop de mà si veiem que el del nostre costat està atabalat? Crear vincles amb les persones és molt necessari".

Els records dels inicis, a la Ludoteca de Torelló, encara ocupen els seus sentiments. "He tingut la sort de créixer allà, jugant en una pista descoberta de ciment que ja no existeix. Era freda, no tenia ni parets, però per a nosaltres ho era tot i quan ens deixaven corríem i perseguíem pilotes de la manera més innocent", exclama, donant un cop d’ull a un passat en què aquell improvisat equip mixt feia vida al carrer. "Sempre ens castigaven, sempre. No puc negar que alguna entremaliadura havíem fet. Abans érem més socials, en general. Si no estàvem apuntats a una cosa, ens apuntàvem a una altra. No hi havia els aparells que hi ha avui, i segurament això ha fet que els nens i les nenes juguin més sols. Vivim un canvi que s’ha d’acceptar, i que consti que no em sento gran, eh!" Qui li havia de dir que es convertiria en la jugadora que més partits ha disputat a la Lliga Femenina, amb 561 distribuïts en 19 cursos. "He conegut molta gent al llarg del camí, però els amics són els de sempre i la meva gent ara és a Girona perquè hi he fet arrels".

Que l’Spar Citylift Girona ha crescut en els últims anys és una evidència. Aquest dimecres rep el Dinamo de Kursk a l’Eurolliga (20.15 hores, Esport3). "És fruit de tots els granets de sorra de les persones que han passat per Fontajau, d’invertir-hi voluntàriament moltes hores, de trencar-se el cap incomptables vegades perquè tot surti bé. Una tasca així no la pot fer una persona sola, això ha sigut possible gràcies a un munt de gent. I el club seguirà creixent, perquè així ha de ser". Jordana pot dir que va formar part de la plantilla que va guanyar la primera Lliga. "Vaig arribar al pavelló unes dues hores abans de començar el partit i hi havia una cua per entrar... Em preguntava què havíem fet per tenir el suport de tants aficionats. I quan estàvem entrenant el tir, encara sense música, i van obrir les portes... El que vam sentir... El que vam sentir... Era impossible perdre, amb aquell ambient". Un 23 d’abril del 2015 abraçat al 72-54 contra Perfumerías Avenida que va permetre descobrir un nou context. La nit del seu comiat esportiu a Girona, però, va estar tristament marcada per un dolorós moment personal. "El dia abans va morir el meu avi. El matí d’aquell partit estava de funeral. Va ser molt complicat gestionar-ho i vaig haver de fer un gran esforç per connectar-me. Estava sobrepassada, entre l’homenatge i tot el que estava sentint interiorment. Que fos el meu darrer partit va perdre importància", confessa.

Diplomada en magisteri d’educació especial

Jordana ha tingut un pla B més enllà del bàsquet: és diplomada en magisteri d’educació especial i treballa a l’Escola Ventijol de Blanes, ajudant els adolescents a trobar una sortida en el món laboral. "No enfoquem l’ensenyament des d’un vessant curricular, tot i que no ho deixem de banda, sinó des del fet d’adquirir hàbits. Coses com la higiene, portar el material adequat, quina postura és la correcta o aconseguir que estiguin concentrats encara que no els agradi", explica orgullosa del que és, sense dubte, el seu millor triomf. "M’ho passo molt bé amb ells, és una classe divertidíssima. He hagut de sentir com em diuen «No entenc com pots», però estic segura que tots els que pensen així no s’hi han apropat mai. Són meravellosos, de veritat".

No hi ha dia que Jordana no aprengui una lliçó. "He entès que els problemes s’han de relativitzar, la majoria de vegades fem un drama de qualsevol cosa. Si ens aturéssim a mirar realment el nostre voltant veuríem que estem molt bé, perquè hi ha persones que són felices tot i tenir una vida molt dura", diu. Quan el temps l'hi permet, se la pot veure formant part dels Marrecs de Salt. Sí, també fa castells. "És sorprenent com controlen tots els detalls. No hi vaig tant com voldria, però em poso a la pinya. Confien molt els uns en els altres, sobretot els que els toca pujar. Bé, suposo que hi confien per força; perquè sense això jo no hi pujaria", conclou, entre rialles.