Necessari o tòxic: l’estil de lideratge de Jordan, a debat
El documental ‘The last dance’ reobre la discussió sobre els mètodes de l’exjugador
BarcelonaDiana Taurasi ho té clar: “Hi haurà un nou Jordan, hi haurà una altra Taurasi, però haurà de renunciar a la seva vida. Jordan va abandonar la seva vida per ser el millor jugador de bàsquet del món. I això és el que has de fer. En qualsevol professió. Si vols ser el millor, has de renunciar a la teva vida. I no és fàcil”. L’emissió del documental The last dance a Netflix ha servit per recordar alguns dels passatges més memorables de l’exjugador, però també per rescatar una voracitat competitiva que en alguns moments es converteix en malaltissa. Alguns excompanys la consideren tòxica.
“No és que hagi vist The last dance, sinó que m’ha hipnotitzat. Ha sigut una experiència increïble perquè he reviscut coses d’èpoques que tenia arxivades. S’està parlant molt del model de lideratge de Jordan. Jo crec en una cosa: en ser un mateix. Jordan era així i per això va funcionar. Si algú altre intenta fer el que feia Jordan, evidentment no funcionarà. Cadascú ha de treure el que té, amb els seus principis i valors. No crec en les males persones, però sí que crec que quan un treu el que és, transmet i el seu missatge arriba. Per a mi, aquest és el missatge. Hi ha moltes maneres de liderar, no n’hi ha una de vàlida o perfecta”, argumenta a l’ARA Roberto Íñiguez, l’entrenador que l’any 2015 va convertir l’Uni Girona en campió de Lliga.
“El documental m’ha semblat molt interessant perquè ens recorda un equip al qual no crec que hi hagi algú que no admirés per la seva manera de jugar i per la seva personalitat. El líder clar i indiscutible era Michael Jordan, però l’equip era molt bo. Els altres companys no eren dolents. Pippen, Harper, Grant, Kukoc, Rodman, Kerr, Longley... No era un equip d’estar per casa”, recorda Roger Esteller, excapità del Barça. En alguns passatges del documental a Jordan només li preocupa que els seus companys estiguin preparats, físicament i mentalment, per competir quan arribi el moment de la veritat, el play - off. “Veure com funcionava l’equip per dins és un exercici molt interessant. Jo no estic d’acord en guanyar per sobre de totes les coses. Potser pot fer la sensació que els Bulls van guanyar perquè Jordan es comportava d’una determinada manera, però jo crec que van guanyar perquè eren molt bons. La seva disciplina de treball era molt forta. Tenien una manera de jugar, de ser professionals, de tenir experiència... Sabien el que havien de fer per guanyar”, assegura Esteller.
L’exjugador va conviure amb companys de diferents personalitats, però té clar que no hi ha una recepta única. “L’actitud de Jordan crea un efecte desmotivador entre els companys. Hi ha jugadors que quan reben una esbroncada es motiven i d’altres que s’enfonsen. La millor manera de treure rendiment dels companys és ser una persona normal, molt neutra. Crec que pots treure més rendiment d’ells si els animes. Estic convençut que en alguns casos l’actitud de Jordan va ser contraproduent per al rendiment de l’equip”, diu el Tigre de Sants, que posa l’accent en diferenciar entre companys i rivals. “El joc psicològic amb l’adversari existeix i s’ha d’explotar. És una part més del joc”, adverteix.
Alguns companys, molestos
L’emissió del documental ha fet créixer la fractura entre Jordan i alguns dels seus excompanys, a qui no han agradat les opinions del mític dorsal 23 dels Chicago Bulls. Scottie Pippen s’ha enfadat al veure’l, i Horace Grant no s’ha mossegat la llengua. “El 90% del que diu no té res a veure amb la realitat. Si vol, que vingui a parlar-ne o a arreglar-ho com a homes”, assegura l’ex aler pivot, a qui Jordan acusa de filtrar informació de dins del vestidor a Sam Smith per a la publicació del polèmic llibre The Jordan rules. Steve Keer, actual entrenador dels Golden State Warriors, es va arribar a endur un cop de puny de Jordan durant un entrenament. “Era un imbècil”, sentencia Will Perdue, un altre dels seus excompanys.
“No exigia res als meus companys que jo no fes”, es defensa l’exescorta, que acostumava a acarnissar-se amb Scott Burrell, un ex-NBA que va acabar jugant a la Xina i a Bilbao. ¿Tant com per parlar de bullying? ¿Es pot parlar d’un líder tòxic? “Guanyar té un preu. El lideratge té un preu. Vaig pressionar gent que no volia ser pressionada”, diu. Robert Parish compara els mètodes de Jordan amb els de Larry Bird, molt més respectuós. “Li vaig dir que jo no estava enamorat d’ell com els altres jugadors. Jo també tenia els meus anells de campió”, recorda l’expivot, que ja tenia 43 anys quan va jugar als Chicago Bulls.
“En un primer moment Jordan em va dir: «Et donaré una puntada de peu al cul». Llavors jo m’hi vaig acostar una mica més i li vaig contestar: «No, no ho faràs». Després d’això no va tornar a molestar-me”, diu. Esteller aprofita per recordar altres maneres vàlides per liderar un equip de màxim nivell competitiu. “A mi Michael Jordan m’encantava, però el meu ídol era Larry Bird, que es comportava d’una altra manera amb els companys. Aquest és el camí correcte, i també va servir per construir un equip guanyador. El lideratge de Magic Johnson podia ser molt semblant al de Bird. Amb la seva àuria Jordan hauria pogut arrossegar qualsevol company, no necessitava res més. La seva grandesa és la imatge que hem de recordar”, sentencia l’exjugador del Barça. Al documental, que consta de deu capítols, no apareix ni un fotograma de Craig Hodges, de qui Jordan es va distanciar pel seu activisme polític i social. “Estic decebut”, confessa.
