Lucila Pascua: “Hem de mantenir la passió independentment de les circumstàncies”

GironaEl curs 2002 Lucila Pascua (Sabadell, 1983) s'estrenava a la Lliga femenina defensant els colors del Mann Filter de Saragossa. Ni ella mateixa s'hauria cregut que 18 anys després, i amb les butxaques plenes de rècords i records, encara competiria al màxim nivell, ara al Cadí La Seu. Estudiant de psicologia, la pivot catalana no ha perdut la brillantor d'ulls que l'acompanya des del primer dia.

Recordes el debut?

Ara soc més prudent amb aquell instant, perquè quan ets tan jove tens un punt d'inconsciència i valentia que fa que no t'importi res més que el fet de sortir a jugar. Teníem un equipàs, però sobretot érem un gran vestidor. Sentia que tenia el suport de tothom, i això ho va fer més fàcil, perquè evidentment passes cert neguit abans de començar. I tens respecte, esclar, però això encara m'acompanya cada vegada que jugo un partit.

Quin és el secret per mantenir encesa la flama?

És important que el cuquet a l'estómac no desaparegui, perquè et motiva i et manté endollada. Sempre el tinc i espero que no em falti mai: anant cap al pavelló, entrant al vestidor, canviant-me per sortir a la pista... El primer que s'ha de tenir és il·lusió i, encara que soni tòpic, s'ha de ser constant. Hi ha dies millors i pitjors: de cap, de cos, quan sents que et fa mal tot. Però hem d'estar preparats per afrontar el que vingui i mantenir la passió independentment de les circumstàncies. Intervenen molts factors externs, en el dia a dia, i també interns. Aquests són els que depenen de nosaltres i podem potenciar.

¿És inevitable que t'emportis alguna cosa de cada lloc on has estat?

Sí, perquè el més bonic, o el resum que puc fer amb més estima de la meva trajectòria, és la relació amb les companyes. Quan crees una connexió amb una altra persona, el primer que et ve al cap amb el temps és com t'ha fet sentir. I al revés: l'altra persona recorda com l'has fet sentir tu. I a escala grupal, fas pinya i incorpores gent a la teva vida. Em quedo amb això, sens dubte.

Més de 500 partits de Lliga, 244 internacionalitats, superant els 3.000 punts i sent la màxima rebotadora històrica de la competició. Aviat és dit...

No he donat mai gaire importància a les estadístiques, sincerament, però sí que és veritat que m'emociona veure la resposta de tothom. Els registres són acumulatius, són molts anys i partits dedicant-me al bàsquet. Que la gent els celebri i vulgui participar-ne al meu costat, és un homenatge a tot el temps que fa que m'esforço i converteix el resultat final en rodó.

Què hi has trobat, al Cadí La Seu?

Hi estic molt còmoda des del primer dia, és un club especial i familiar, en què tothom et dona un cop de mà perquè t'impliquis i t'adaptis. És una ciutat petita però molt fàcil per viure-hi, estic molt contenta d'estar aquí. El club està fent una tasca increïble, i si és tan estimat és perquè el Cadí La Seu és un sentiment. Per això el pavelló sempre és ple, perquè la gent s'hi troba a gust i no només forma part del projecte sinó que sent que és una peça més. I ho és, realment ho és.

Cal aplaudir la trajectòria de l'equip a l'Eurocup.

L'entitat va començar pràcticament de zero, jugant la Lliga2 i, temporada rere temporada, ha anat avançant, fent els passos que tocava en el moment que tocava. Acceptant reptes, estant al peu del canó. I ve d'un curs fantàstic en què va arribar a un nivell altíssim. L'experiència a Europa ha estat fabulosa, hem aprovat amb nota. Encara que s'acabés amb una remuntada en contra, aquell partit no és el reflex de tota la feina que hem fet, perquè hem competit molt i molt bé per tractar-se d'una estrena.

¿T'has imaginat la vida sense el bàsquet?

M'ha passat pel cap, perquè és evident que tinc una edat i que un dia o altre em tocarà viure-ho. Ja sé que serà complicat, tot i que no em fa cap mena de por ni em preocupa competir contra el sentiment que em pugui provocar el fet de sortir d'aquest entorn. Ho definiria des de la incertesa de no saber com serà, i també tinc clar que serà un repte poder fer coses noves amb la meva vida. Però encara no em vull retirar. Com a mínim espero jugar una temporada més.

¿El pla és dedicar-te a la psicologia?

Em fascina la ment humana, sempre he volgut esbrinar què passa amb una persona quan pateix un trastorn mental i saber-ne els perquès. La psicologia clínica o de la salut poden ser dues sortides, sí. ¿Si estudiar-la m'està ajudant a relativitzar els alts i baixos esportius? No crec que hi tingui res a veure, perquè són eines que et dona l'experiència després de conèixer les reaccions de les persones en els bons i els mals moments.