"El Laietà no és un club, és un miracle”

BarcelonaEl 8 de desembre del 1922 el CE Laietà i l’Europa van jugar el primer partit de bàsquet de la història a Catalunya. Un segle després, l’esport no hi té res a veure, però alguns dels seus valors es mantenen intactes gràcies a la feina d’una entitat que celebra amb orgull el seu centenari.

“El club va néixer al número 134 del carrer Provença de Barcelona. La voluntat inicial era crear una entitat de barri amb jugadors d’elit i després es va convertir en un club de ciutat amb escoles de referència. El primer equip de bàsquet va estar format per Guix, Pla, Romeva, Muscat i Garreta. Quan van començar a jugar, l’any 1922, no hi havia ni tan sols una federació de bàsquet i l’entitat es va inscriure a la de tenis”, explica Tito Donada. Quan tenia tres mesos ja el van inscriure i ara és el soci número 1 d’una entitat amb tanta història com històries.

 “La tradició del Laietà és llegendària. Els primers partits es jugaven en un camp de futbol onze contra onze. Després, a poc a poc, el joc va anar evolucionant. El club sempre va estar en primera línia, però l’explosió definitiva va arribar als anys 40, quan es va proclamar campió d’Espanya dues vegades. El cinc titular d’aquell equip, que estava format per Kucharski, Font, Esteve, Navarret i Gàlvez, vivia al barri”, recorda Emilio Becker, un exjugador que posa en valor la feina dels pioners. Mentre passeja pel club, va explicant anècdotes que enamoren perquè serveixen per viatjar a una altra època. “Quan va arribar el professionalisme, el club va mantenir la seva aposta amateur. L’únic avantatge que tenien és que podien fer ús de les instal·lacions, rebien l'equipació i obtenien un tiquet per poder anar el diumenge a fer el vermut al bar. La majoria de jugadors no cobraven, però la clau era l’ambient que es vivia al club. El bàsquet es va popularitzar molt arreu a Catalunya, on era l’esport número 1 en moltes localitats”, diu.

Les coses no eren com ara. “Quan la lliga es va posar en marxa, molts jugadors de tots els equips estaven formats al Laietà. El bàsquet dels primers anys era molt primitiu. Hi havia un defensa que no passava del mig del camp, com si fos futbol. Els jugadors llançaven a cistella amb dues mans”, recorda Becker. Aquells partits van servir per descobrir noves maneres de fer. “El primer partit que es va jugar cinc contra cinc va ser contra l’Hindú, un club argentí. El Laietà va aprofitar aquell aprenentatge per fer evolucionar el seu joc i treure avantatge a la resta de rivals de l’època”, afegeix Donada.

Als anys 50 es jugava a bàsquet als portaavions de l’exèrcit nord-americà que estaven amarrats al port de Barcelona. “Un dels grans innovadors va ser l’Eduard Kucharski, un home molt intel·ligent que dominava tots els esports. Va ser un dels primers jugadors que va començar a adaptar coses dels estrangers, com el tir amb una mà o en suspensió. Practicava molt i va ser un gran pioner”, assegura Becker.

El Madrid canvia les regles

Fernando Muscat era un dels millors jugadors de l’època i va participar amb la selecció espanyola en el primer Campionat d’Europa, que es va celebrar l’any 1935 a Ginebra. “Una vegada vam perdre una final contra el Madrid d’una manera insòlita. El Laietà estava guanyant gràcies a una innovadora defensa en zona, però un jugador de l’equip blanc, Carlos Sevillano, es va asseure a sobre de la pilota i el joc es va aturar. Pedro Ferrándiz, l’entrenador, va aconseguir que els àrbitres obliguessin el Laietà a defensar en individual. Les regles de joc van canviar amb el partit en joc”, repassa Donada, que va aprofitar el confinament per investigar passatges de la història desconeguts. La gran obsessió d’aquest històric del club és donar veu a les generacions que el van precedir.

“El Laietà era i és especial perquè la relació era permanent, ja que feies vida al club, que era com la teva segona casa. La prova és que en aquella època del club en van sortir molts matrimonis. El Laietà no és un club, és un miracle. L’any 1964 el club va patir un desnonament inesperat. Aquella adversitat va impulsar la força dels socis, que es van unir perquè l’activitat esportiva no s’aturés. Vam escriure cartes a tots els clubs i institucions d’Espanya i vam aconseguir una ajuda econòmica que ens va permetre traslladar-nos als terrenys actuals”, assegura Becker. “L’activitat es va mantenir gràcies a dos clubs, el Pare Manyanet i el Pompeia, que ens van deixar les seves instal·lacions per poder seguir jugant a bàsquet, tenis i hoquei”, afegeix Donada. La força de la gent va transformar aquella adversitat en una de les grans fortaleses del club, una germanor que mai es posa en dubte.

“Històries humanes molt potents”

El Laietà està aprofitant l’any del seu centenari per organitzar moltes activitats que serveixin perquè el llegat del club no es perdi. “Ser soci és una cosa, però ser el president del centenari és una gran sort i m’ha permès descobrir unes anècdotes de les quals mai m’hauria assabentat. Aquest club és com una família i amaga unes històries humanes molt potents. Em sento un privilegiat que ha recollit amb orgull l’herència de cent anys d’història”, reconeix Jaume Riera, president de l’entitat.

“Quan parles de clubs esportius, sovint hi ha un interès econòmic. Nosaltres hem aconseguit mantenir els valors i els principis de fa un segle. Ens hem adaptat als nous temps, però el Laietà continua sent un club familiar que manté la seva essència. Hi ha clubs on la gent va, fa esport i marxa sense saber com es diu la persona del costat. Aquí no, hi ha un teixit social molt fort i això és el que ens fa diferents. La gent arriba, fa esport, pren una cervesa, s’interessa per com et van les coses, fa petar la xerrada... És una manera d’entendre la vida”, resumeix. No menteix. Cada vegada que es creua amb algú, la conversa és inevitable.

“Les coses van canviant, però hi ha una sèrie de clubs, no només el nostre, que ens neguem a perdre la nostra essència. Sovint ens parlen de franquícies i fonts d’inversió, però a nosaltres ens interessen les persones. Hi ha una sèrie de valors interculturals i intergeneracionals que perduren en el temps. Hi ha una manera de fer que es trasllada de pares a fills i aquesta és la nostra gran força”, presumeix Riera, que no es pot estar de fer un llançament a cistella durant la sessió de fotos.

“Les nostres escoles de formació tenen un gran èxit i això ens permet visualitzar el futur amb optimisme. Arriba una edat en què els joves amb progressió busquen altres entorns per despuntar, però a nosaltres no ens preocupa. No ens importen els diners ni els campionats, només mantenir viva la flama d’una manera de fer que forma part de la nostra vida”, argumenta.