Jorge Tarragona i Xavi Dorado: “Hem d’intentar fer el club de bàsquet perfecte”

BarcelonaLa falta de temps per fer arrencar un club des de zero no resta ni un gram d’il·lusió a Xavi Dorado i Jorge Tarragona, director esportiu i entrenador de l’equip de bàsquet de les Seccions Deportives de l’Espanyol, que aquest dijous (19 h) es presentarà oficialment, conjuntament amb l’equip d’handbol, també de nova creació. El gran repte és estructurar un club que mira al futur sense límits.

Comenceu de zero. Com està l’equip?

Xavi Dorado: És un projecte engrescador, amb gent amb molt de sentiment periquito, i que permetrà que molts aficionats blanc-i-blaus puguin ser de l’Espanyol també en bàsquet, hoquei patins, voleibol o handbol. En el tema esportiu no hi ha límit, però tampoc l’obligació d’arribar enlloc. Si ho fem bé ens podem convertir en un dels clubs d’elit, a nivell català, sense cap tipus de problema. El límit per dalt no existeix, perquè, com tot, dependrà dels diners. El més important d’aquest projecte és que l’any vinent comencem a fer la base d’aquest club. No és una història només del sènior. És espectacular crear un projecte de zero i saber que et donen la responsabilitat de la parcel·la esportiva.

Jorge Tarragona: Podem fer bàsquet tal com el Xavi i jo creiem que s’ha de fer. Per a mi això és molt important. Portava uns anys en lligues d’alta competició i molt sovint no pots fer el que vols, perquè depens d’uns pressupostos. Volia tornar a aquesta essència, a fer bàsquet de veritat. És una bogeria la repercussió mediàtica que ha tingut l’equip des que es va anunciar.

Una feinada en temps rècord.

X.D.: Em van demanar que els fes un pressupost del que costaria sortir a cada categoria, i em van dir que el dia que tinguessin els diners a la mà em trucarien. Va passar el 24 de juny, i durant l’estiu ho hem hagut de muntar tot. Ells volen treballar a un any vista, ja miren què es pot fer l’any vinent, i quan hi arribem veurem què som capaços de tenir en l’estructura dins del club. Això em fa sensació de seriositat. Nosaltres ara estem bàsicament en la situació que els jugadors no cobren però tampoc paguen; aquí no cobra ningú. Cobra una mica l’entrenador, però res comparat amb el que es cobren en aquestes categories. Un equip a tercera catalana pot costar uns 15.000 euros. Partim de zero, no tenim res, hem hagut de comprar material, ho hem hagut de fer tot.

No teniu la pressió d’ascendir obligatòriament. Això us facilita la feina?

J.T.: A nivell esportiu la filosofia i la dinàmica que tindrem podria ser la mateixa que a la LEB Plata. No podrem entrenar cinc dies, però farem tres dies i una planificació esportiva com fèiem fins ara. La meva idea és treballar igualment com si fos un equip professional. Sabent què és la tercera catalana, però exigint i treballant igual. Amb tres dies d’entrenament cal saber què és la seriositat, el treball i el sacrifici del dia a dia per intentar pujar. Tenim molt clar que si no fem bé les coses és impossible pujar, per molt que tinguem bons jugadors.

¿Ha sigut fàcil convèncer els jugadors apel·lant al sentiment periquito?

X.D.: La part difícil ha sigut que, com que el projecte ha començat molt tard, molts jugadors que podrien formar part del projecte no en formen part perquè ja s’havien compromès amb un altre club. El 25 de juny la majoria ja havien dit on jugarien la temporada vinent, i en el món del bàsquet la gent és bastant honesta. Quan trucava a qualsevol em deia que sí quan sentia la proposta, però molts depenien més dels horaris que del projecte.

¿Us preocupa el límit econòmic si aneu ascendint categories?

X.D.: No, perquè el projecte té diferents potes. D’una banda hi ha el primer equip, fins on pugui arribar, però també hi ha la base. Es pot competir intentant ser el millor de Catalunya, però per això no calen diners, sinó instal·lacions i jugadors. Intentarem ser els millors pel que fa a la part del planter. Hem d’intentar fer el club de bàsquet perfecte. El tema que el primer equip arribi a ACB, Plata o EBA per a mi no és el més important del projecte.

La marca Espanyol us ajuda?

J.T.: Hi ha una gran marca que algun dia haurà de fer un pas endavant. Sembla que cada cop les coses flueixen més. Són conscients que la gent de les seccions s’estima el club i volen un bàsquet sostenible. No volem diners, sinó un reconeixement que li donaria una embranzida. Això implicaria que la massa social li doni una empenta perquè se’l sent propi.

X.D.: Entenc la por, al principi, de no voler deixar l’escut i la marca perquè en puguin fer un mal ús, però aniran veient que la gent que ho està muntant s’estima molt el club. El reconeixement amb detalls com l’escut o dir els resultats per megafonia abans d’un partit a l’RCDE Stadium faria molt més que una ajuda econòmica.