Herois de les carreteres secundàries
Sense arribar al cas extrem de Maurice Stokes, una estrella de la NBA dels anys 50 que va quedar paralític després de patir un cop durant un partit de bàsquet, la vida de l’esportista professional és imprevisible. La dificultat d’adaptar-se als diferents escenaris que es van trobant dins d’una temporada o d’un mateix partit és heroica. Fa uns dies Dani Pérez, el base del Baxi Manresa, passava per un dels millors moments de la seva trajectòria. El director de joc estava repartint més assistències que cap altre jugador de l’ACB en els últims 15 anys i el seu nom començava a sonar amb força per anar a la selecció espanyola. Ben guiat per la pissarra de Pedro Martínez, l’equip del Bages s’havia convertit en una de les sorpreses del primer tram de la competició. Per joc i per resultats. Una inesperada lesió, però, el va obligar a resetejar-ho tot.
“Estava en el millor moment. Per la meva manera de jugar i per la posició que ocupo, sumar experiència és bo per al meu joc. Estava en un bon moment i em trobava bé físicament. A més, conec millor la Lliga i això m’estava permetent jugar més tranquil i amb més confiança”, explica el timó d’un Baxi Manresa que es va quedar a un pam de disputar la Copa del Rei. El manresà és un projecte humil però honest i ben parit. “Tots som conscients de l’equip, del pressupost i de l’objectiu que tenim. Com més aviat puguem aconseguir la permanència, millor. A partir d’aquí, tot el que arribi serà benvingut. Si la classificació ens dona l’oportunitat d’estar més amunt, lluitarem, però tenim els peus a terra”, diu.
La trajectòria de Dani Pérez, que va compartir selecció mini i infantil amb Ricky Rubio, és un exemple de com arribar al cim a través de les carreteres secundàries. “Hi ha diferents vies per arribar a l’elit. Només uns quants privilegiats tenen el talent i la sort de poder disputar minuts a l’ACB des del primer moment. Jo em vaig formar al planter del Barça, on treballen molt bé però és molt difícil que et donin confiança per fer el salt al primer equip. Em vaig haver de buscar la vida a les categories FEB, però aquest camí va servir per convertir-me en el jugador que soc ara”, argumenta. La LEB Or i la LEB Plata no tenen una gran repercussió, però el nivell és molt elevat. “Són categories que tenen molta exigència i pocs mitjans. Jo era jove i jugava contra gent que tenia el cul pelat, que es coneixia la categoria a la perfecció i que no et concedia res. Va ser com fer la mili. Hi ha gent que sap jugar molt bé i per a mi va ser un gran aprenentatge. Hi ha coses que no són bones, com viatges en autobús de 12 o 13 hores i la tornada en acabar el partit, però en guardo un gran record”, explica.
Pérez és un base clàssic que fuig de l’egoisme. “Segueixo creient que els jugadors que no pensen en el benefici propi sinó en el col·lectiu encara són necessaris”, sentencia. I per això ens agrada tant.
