Georgios Bartzokas: “Sóc fan del Barça des que Johan Cruyff n’era jugador”

BarcelonaGeorgios Bartzokas (Atenes, 1965) s’estrena a l’ARA amb la seva segona entrevista amb un mitjà de comunicació no oficial del club o d’alguna de les competicions que el Barça Lassa disputa. L’entrenador grec és un tipus extremadament educat i pateix per si arriba massa suat a la conversa, ja que la xerrada es produeix tot just després d’un entrenament de l’equip al Palau Blaugrana. Tot i que les quatre rodes de premsa setmanals (la xifra augmenta a sis en alguns casos puntuals) no són la part preferida de la seva feina, no posa límit de temps ni rebutja cap pregunta. Avui l’equip culer visita la pista de l’Anadolu Efes (18 hores, Esport3 i Movistar Deportes 1). El tècnic transmet confiança i seguretat en el que fa.

Coach, l’altre dia va dir algunes paraules de la roda de premsa en català. Està rebent classes?

Sí, he fet algunes classes, però amb tots els viatges que tenim no és senzill i n’he cancel·lat algunes. Estic rebent algunes lliçons, però no de manera tan assídua com m’agradaria.

Com se sent de content en aquest punt de la temporada?

Estic molt content d’estar treballant a Barcelona. En primer lloc perquè tinc la possibilitat de tenir la meva família amb mi, que era un dels meus objectius, perquè com que a Rússia no hi ha escoles internacionals no ho vaig poder fer. Barcelona és el lloc ideal per a mi perquè la ciutat és una meravella i el club és una institució amb una gran trajectòria. Quan vaig tenir l’opció de venir aquí, no m’ho vaig pensar gaire.

¿El club és com se l’havia imaginat abans de venir?

Sí, potser és millor fins i tot. Vaig arribar aquí a mitjans de juliol, just quan vam perdre dos jugadors importants com Tomás Satoransky i Àlex Abrines, que se’n van anar a la NBA. Quan vaig arribar, hi havia dotze contractes de l’any passat i no vaig poder tenir exactament l’equip que hauria volgut, però vaig acceptar el repte i sóc molt positiu amb l’equip. No podia imaginar que tindríem cinc jugadors lesionats, però ja sabia que seria una temporada difícil perquè la majoria de jugadors feia anys que jugaven per a Xavi Pascual. Aquesta transició a un tècnic amb una nova filosofia no és fàcil. L’adaptació necessita temps, també per a mi. Sabia que seria difícil, però estic molt content de ser aquí i treballar de valent.

Rodrigo de la Fuente s’estrena com a mànager general. Quina relació tenen?

És bona perquè ell i jo bàsicament som els responsables d’aquest equip. El Rodrigo està treballant 16 o 17 hores cada dia. Alguns dissabtes o diumenges em truca des de l’oficina a la una de la matinada. Té el desig de fer triomfar l’equip. Nosaltres dos som els responsables de l’equip i la nostra relació és molt pròxima. Aprecio molt el que està fent.

Sovint es diu que al Barça es treballa amb pressió, però vostè ha estat a l’Olympiacos. ¿Creu que estem parlant de la mateixa exigència?

La pressió prové de les teves ambicions, no del club per al qual treballes. Si vols tenir èxit, t’autopressiones a tu mateix. Jo em posava la mateixa exigència al Lokomotiv, que no seria un club amb tanta pressió externa com l’Olympiacos o el Barça. D’acord, segurament la situació de l’Olympiacos és més difícil, aquí tot és més normal. El club és gran, però l’entorn que l’envolta és més normal.

Per les lesions i per la duresa del calendari, l’equip sembla molt irregular. Quan espera tenir un nivell competitiu més estable?

Això depèn de les circumstàncies. Hem tingut força problemes amb les lesions, no vull utilitzar-ho com a excusa perquè hem de seguir treballant de valent, però hem perdut cinc jugadors clau. Cap altre equip de l’Eurolliga ha tingut tantes baixes importants. Tothom sap el que significa Joan Carles Navarro per a aquest equip, fins i tot jo, que l’any passat el vaig haver de patir com a rival. Hem perdut Pau Ribas. Navarro està a punt de tornar, Justin Doellman i Víctor Claver han reaparegut i hem fitxat Jonathan Holmes i Alex Renfroe... Sóc molt positiu, però tots ens estem adaptant al nou escenari del bàsquet europeu. Aquest nou format no és com el dels últims anys, que et permetia relaxar-te una mica durant la primera fase. Tots els equips estan perdent partits.

¿Veu el Barça Lassa en el mateix esglaó competitiu que el CSKA, el Fenerbahçe o el Reial Madrid?

Sembla que no. L’any passat el Barça no va disputar la final four. El CSKA i el Fenerbahçe han mantingut el mateix grup de jugadors i el mateix entrenador. El nostre desavantatge és que l’entrenador és nou i això necessita temps. No crec que estiguem a la primera línia de la graella dels favorits, però defensem una samarreta especial i tenim experiència per, si treballem de valent, tenir èxit.

Al final de la temporada vostè estarà content si...

Tinc el respecte de tothom a dins del club. Des dels directius fins als jugadors, passant pels aficionats. Aquest és el meu objectiu. No puc prometre que guanyarem títols. Esclar que és el nostre desig, però per a mi el més important és sentir que hem fet tot el possible per aconseguir-ho. La sort hi influeix i no cada any pots guanyar títols, però si l’entorn està satisfet voldrà dir que hem fet una bona feina.

Quin és l’aspecte més important de la seva filosofia com a tècnic?

No és fàcil de resumir en poques paraules i tot depèn de la plantilla que tens. No m’agrada tenir jugadors egoistes. El més important és l’equip i no les estadístiques personals. Sempre busco jugadors que puguin passar bé la pilota. Després ja miro si defensen bé, rebotegen molt i anoten, però la primera característica és que no siguin egoistes i passin bé la pilota.

Tyrese Rice és el líder d’aquest equip. ¿No creu que el joc del Barça depèn massa d’ell?

Fins ara ha sigut com vostè diu. No esperava que fos així, però hem perdut molts exteriors i s’ha vist obligat a jugar molts minuts. En els últims dos partits la situació ha començat a canviar. No podrem comptar amb Rice en els moments decisius si continua jugant tants minuts. És un gran jugador, molt competitiu i un guanyador, però hem de dosificar els seus minuts. Però tenim altres jugadors així. Navarro, per exemple. Per tant, jo no diria que Rice és el líder, però és evident que és molt important per a nosaltres. No és l’equip d’un sol jugador.

Quin rol ha imaginat per a Navarro?

Depèn de com vagin les coses. El Juanqui és un jugador increïble. Fins i tot si no està en el seu millor moment, és capaç de generar moltes coses. Ho vam veure a Kazan, quan va tenir un paper destacat per liderar la victòria. Espero que ens ajudi a guanyar alguns partits decisius, no que defensi el millor jugador de l’equip rival.

Víctor Claver va jugar d’aler pivot la temporada passada i ho va fer bé. Aquest any l’està utilitzant més d’aler. Per què?

La plantilla és diferent i crec que ara és més útil per a nosaltres jugant com a aler. Tenim Doellman, Vezenkov, que ha fet un pas endavant, i Holmes. Quan vam fitxar Claver ja sabíem que era un jugador versàtil i que ens pot ajudar en diferents posicions.

Quan vostè va arribar aquí, el club va explicar que l’equip començava una nova etapa en què havia d’apostar més pels joves. Com se sent de còmode amb aquesta filosofia?

Ells em van explicar aquesta idea des del primer moment. El nostre equip júnior va ser campió d’Europa i hi ha molts jugadors joves interessants. Veure com es treballa a la Ciutat Esportiva és increïble. Estic intentant donar temps i confiança als jugadors joves. L’exemple de Sasha Vezenkov és visible perquè està jugant minuts importants i ens està ajudant molt. Marcus Eriksson també està jugant més i Stefan Peno va tenir un paper destacat en el primer tram de la temporada. És un procés de llarg recorregut que necessita temps perquè l’equip té molts partits difícils.

Parla de Vezenkov, Eriksson o Peno. Estan preparats?

Depèn d’ells. Vezenkov ha demostrat que sí. Eriksson ha jugat alguns partits excel·lents, especialment a la Lliga Endesa. No són perfectes i tenen feina per fer per competir al màxim nivell, però estic molt content.

Quan va començar a interessar-se pel bàsquet, vostè?

Quan era petit, era molt alt i vaig decidir apostar pel bàsquet. M’encantaven tots els esports. Si algú em pregunta quina és la millor manera de passar el temps, li contestaria que veient esports. El bàsquet és la meva vida. És la meva feina, però, si no fos així, seria un aficionat més que no em perdria cap partit.

Li agrada el futbol?

Molt. He estat quatre vegades al Camp Nou. Sóc fan del Barça des de molts anys abans, des que Johan Cruyff n’era jugador. A Grècia quan veiem un equip que juga de manera excel·lent diem que juga com el Barça. Per a qualsevol aficionat al futbol, el Barça és una referència.

La història del seu pare és increïble. Va ser un dels 27 presos comunistes que es van escapar de la presó de Vourla i van inspirar la pel·lícula La gran evasió.

Estic orgullós del meu pare, que es va morir l’any passat quan jo era a Rússia. La seva modèstia va ser un exemple per a mi. Es preocupava per tothom abans que per ell mateix. Tenir un pare així va ser un gran exemple per a mi.

Quan va ser conscient del que estava vivint el seu pare?

No va ser fàcil perquè jo vaig créixer amb una dictadura a Grècia, que em va acompanyar durant els primers nou anys de la meva vida. El meu pare va ser empresonat per les seves idees. Mentre ma mare intentava tirar endavant la casa i donar-nos el millor entorn possible, el meu pare estava presoner en una illa al mig del no res. No va ser fàcil, però va ser un exemple de com sacrificar-se per les idees.

¿Li interessa la política o prefereix mantenir-se’n al marge?

Sempre m’ha interessat, però mai m’hi he volgut implicar de manera directa perquè vaig viure’n les conseqüències en el cas de mon pare quan jo era petit. Però sí, m’agrada estar al dia de les notícies polítiques i tenir opinió sobre les coses.