Roger Grimau: “No hi ha crítica més ferotge que la que em faig jo”

BarcelonaQuan era petit, Roger Grimau (Barcelona, 1978) vivia a deu minuts del Palau Blaugrana, on era habitual veure'l com a espectador. Uns anys després va ser el capità del Barça de bàsquet. Ara n'és l'entrenador i avui dimecres (21 h / Movistar Plus+) en aquest escenari dirigirà el seu equip en el primer partit dels quarts de final de l’Eurolliga davant l’Olympiacos.

Quin és el seu primer record com a aficionat al Palau?

— Quan era petit hi anava amb el meu pare. Recordo molt el play-off contra el Reial Madrid de Drazen Petrovic. Abans hi havia com una tanca entre la pista i la graderia. Era com un petit passadís on ubicaven alguns exjugadors, i vam seguir el partit des d’allà perquè el meu pare entrava amb el carnet d’exjugador. Suposo que tenia deu anys.

Fa uns anys vostè feia de columnista a l'ARA.

— Sí, ho recordo amb molta estima perquè va ser una de les meves primeres experiències als mitjans. A mi m’agrada molt tant parlar de bàsquet com els mitjans de comunicació, i això va ser una manera d'estar lligat al meu esport.

Quan va tenir clar que volia ser entrenador?

— Quan vaig sortir del Barça vaig començar a veure clar que tenia el cuquet d’entrenar. Quan estic en una cosa em costa molt enfocar-me en altres, però vaig començar a estudiar el bàsquet d’una manera diferent i vaig intuir aquesta possibilitat. L’última temporada meva a Manresa amb Pedro Martínez com a entrenador em va reafirmar aquesta idea.

¿Li fa la sensació que parlem més de les seves sensacions que d’aspectes tàctics?

— Segurament, però és normal. És el meu primer any com a entrenador al màxim nivell, i aquestes coses són normals. Hi ha gent que s’alegra molt dels meus èxits i d’altra que està criticant tot el dia, però jo noto molta gent que vol que les coses surtin bé. Això és bonic. Sé perfectament on estic. Intento que el que no puc controlar no m’afecti.

Com és l’estil Grimau?

— A nivell de joc, la nostra idea de joc està molt clara. El que m’agrada és un joc en transició i dinàmic. Estic obsessionat amb els espais i els timings de fer les coses. Quan tens jugadors amb talent, has de crear unes estructures perquè ells puguin fer una bona lectura de joc. Intento accentuar la velocitat i que els jugadors moguin la pilota d’un costat a l’altre, però tinc clar que són els jugadors els que decideixen a la pista.

Dona molta importància a la presa de decisions dels jugadors.

— Sempre ho he viscut així, és la meva manera de veure-ho. Segurament tindrà coses bones i defectes, i tindrà defensors i detractors, però és amb el que jo crec. Els entrenadors hem de buscar el nostre propi estil i adaptar-nos als jugadors que tenim. S’ha de ser modelable.

El seu estil de lideratge és molt diferent del de Saras.

— Més que un estil de lideratge és la meva manera d’entendre’m com a persona. Cada mètode és respectable, però soc callat i introvertit i, per tant, m’agrada liderar des del fet de delegar i donar confiança a la gent que m’envolta. Si sento les coses, les dic. Si no, no. De vegades pot ser sorprenent, perquè tenim la sensació que un entrenador ha de ser molt parlador. Hem de saber comunicar, però hi ha coses que potser no cal dir-les i així s’interioritzen molt millor. Però les persones sempre estem evolucionant i l’estil de comunicació també evoluciona.

Està còmode amb les entrevistes curtes de televisió durant els partits?

— Sí, però conec molt bé la casa i de vegades penso més del que hauria de pensar. Intento trobar l’equilibri entre el que vull dir i les conseqüències que això pot tenir als diferents àmbits. Potser peco una mica d’un excés de reflexió, però no és una inseguretat.

Desgasta tant ser entrenador del Barça?

— Sí, és dur. I això que jo d’aquesta equació aparto els mitjans de comunicació i les xarxes socials, perquè si no seria insuportable. Em centro en la meva pròpia exigència i el que em demana aquesta feina, que és una atenció de 24 hores. Em costa desconnectar. Són molts partits i molta autopressió. Això comporta un desgast, però beneït sigui aquest desgast.

El veurem entrenant al nou Palau?

— Si alguna cosa estic aprenent aquesta temporada és a gaudir dels petits moments. Si tinc 15 minuts entre la xerrada amb els jugadors i la sortida a la pista, ho gaudeixo. Si tinc mitja tarda lliure, la gaudeixo. Li prometo que no penso més enllà de la setmana següent.

Quines són les claus de l’eliminatòria contra l’Olympiacos?

— És un dels millors equips defensius de l’Eurolliga. És un equip molt físic que té obsessió per col·lapsar la pintura. Tenen una gran activitat i, per tant, hem de ser capaços d’accentuar les nostres transicions i passar-nos bé la pilota. L’encert sempre és una de les claus. A nivell defensiu hem d’estar molt concentrats, perquè es passen molt bé la pilota. El seu joc és dinàmic i costa de defensar. Si volem ser sòlids, hem de fer una bona defensa i controlar el rebot. És una eliminatòria molt dura.

És el primer gran examen del projecte?

— Tinc aquesta sensació des de la Lliga Catalana o la Supercopa. Tots els partits són exàmens, però intento viure-ho amb naturalitat. Sé on estic i quin càrrec tinc, però visc amb la tranquil·litat de saber que estem treballant al màxim. Els resultats marquen molt l’opinió que la gent té de mi o del projecte, però no hi ha crítica més ferotge que la que em faig jo.

Qui és el Roger Grimau d’aquest equip?

— No l'hi sabria dir. Cadascú té la seva personalitat i tots sumen. La clau és tenir un equip en què tots els jugadors estiguin molt compromesos amb el projecte, que és el que hem aconseguit. Cadascú ens aporta una cosa.

Quan s’acabi la temporada serà feliç si...

— Intento ser feliç amb totes les coses que m’estan passant. El dia a dia t’atropella i de vegades passa tot molt de pressa. Si podem guanyar i tothom està content, seré feliç, però no m’agradaria lligar-ho tot als resultats. Aquí se’ns exigeix guanyar, i guanyant tot es veu millor, però intento estar satisfet amb la meva feina. El més important és què estem fent per intentar guanyar.

¿Té temps de seguir amb la seva vida personal?

— No, és una sensació que m’està preocupant bastant. El meu cap només pensa en el dia a dia del Barça. Tot i que vaig buscant petites píndoles que em vaig permetent per cuidar la meva salut mental i la meva família m'ajuda molt a desconnectar, he de buscar més oasis.