Esborrar diferències a cop de pilota de bàsquet

BarcelonaEl dia en què es va posar la primera pedra del pavelló del Masnou, la policia no va deixar passar Hamza Driouich. Tot i haver nascut a Catalunya, el noi tenia problemes per combatre els estereotips i per trobar el seu lloc en una societat que el mirava sempre amb desconfiança. Les diferències culturals i socials l’empenyien a cridar l’atenció per ser reconegut. “Vaig ser un noi problemàtic. Em barallava a l’escola i em van expulsar tres vegades en un trimestre. L’escola no em motivava i no m’agradava, però un entrenador de bàsquet [Xavi Sánchez] em va fer canviar d’opinió. Em va fer veure que, si no canviava d’actitud, em deixaria sense jugar”.

L’amenaça va funcionar i el jove va canviar la seva actitud. “He de reconèixer que al principi només em portava bé com a excusa per jugar a bàsquet, no ho sentia, però després vaig reflexionar, vaig obrir la meva ment i vaig interioritzar que havia de canviar a tot arreu”, assegura. La metamorfosi va ser tan gran que el jove, que ara té 20 anys, estudia segon d’econòmiques a la Universitat de Barcelona. “El bàsquet m’ha permès sentir-me com la resta. És el lloc on m’he adonat que tot esforç té la seva recompensa. No era un jugador de gaire talent, però vaig trobar el meu premi amb esforç. Hi posava moltes ganes. A la pista de bàsquet em sentia com un més, però al carrer les coses eren diferents”, explica sense rancúnia.

“Quan vaig conèixer el Hamza vaig veure que la seva química i personalitat eren diferents. Era molt més madur que els seus companys i sempre col·laborava amb el club. Algunes persones, però, no el tractaven bé i l’insultaven amb agressivitat. «Moro de merda», li deien. Era un bon noi, però quan va arribar a la preadolescència va entendre que no tot seria senzill”, opina Vidal Sabater, un entrenador de bàsquet que ara està traslladant la seva història a un documental.

El jove ha posat en marxa el Projecte Hamza. “La iniciativa consisteix a ajudar una escola de bàsquet que es troba en un barri antigament molt marginal als afores de Casablanca, Aïn Sebaa. On ara hi ha la pista de bàsquet, abans hi havia un focus de droga. Vam començar col·laborant amb el material, però de seguida ens vam adonar que tenien altres necessitats. Hem començat a organitzar un campus per a l’any vinent”, diu.

“És l’experiència més maca de la meva vida. Quan vaig anar a Casablanca vaig sentir coses que no havia sentit mai. Per a ells era com un referent. Els nens em deien mestre i em tractaven com si sos l’imam d’una mesquita”, assegura el jove, que gràcies a l’esport ha trobat el seu espai en la societat. “Els únics moments en què em sentia malament era quan em mirava al mirall i notava que el meu color de pell era diferent i quan la gent em tractava de manera diferent. Quan soc aquí soc el marroquí, i quan soc al Marroc, el català. Gràcies al bàsquet m’he adonat que soc de tot arreu. El projecte m’ha servit per rebre suports de diferents llocs. Em sento estimat allà on vaig, no em poso fronteres. El bàsquet m’ha ajudat molt i això és el que intento transmetre. L’esport et pot ajudar a trobar el camí”, opina.

Sabater reforça la seva tesi. “El bàsquet va ser un detonant, una motivació que el va ajudar a canviar, però ell ha treballat molt. El projecte és una bona manera de combinar una iniciativa solidària amb la seva pròpia història, que té molta força. El Hamza és tan català com qualsevol de nosaltres i el seu cas ha de servir per reivindicar unes noves generacions que no acceptaran les mateixes denigracions o estigmes que els seus pares”, pronostica l’entrenador, que està ultimant un documental que ja es troba en fase de postproducció. “A tothom que li arriba, s’engresca. L’esport és una gran eina per esborrar diferències”, resumeix.