Sant Feliu de LlobregatViktoria Mirtxeva (Berdiansk, Ucraïna, 1987) és una jugadora del Barça CBS que compatibilitza la seva tasca com a esportista professional amb la de ser mare d'un nen de tres anys. La pivot és una de les veteranes d’un equip blaugrana molt jove que aquest cap de setmana disputa la Copa de la Reina a Saragossa.
Com es troba després d’aquests primers mesos a Barcelona?
— Em sento bé. M’agraden l’equip i les companyes que tinc, que són molt properes. A més, el clima és molt bo. La Lliga és nova per a mi. És la primera vegada que jugo a Espanya i he notat el canvi. Els últims cinc anys els vaig passar jugant a Turquia, on la mentalitat i l’estil de bàsquet són molt diferents.
¿S’imaginava un primer tram de la temporada tan bo?
— No, crec que ningú s’imaginava que aquest equip estaria entre els primers vuit classificats. És el primer any de l’equip a la màxima competició i això sempre requereix un temps d’adaptació. Els entrenadors van fer una feina molt bona i ens van ajudar molt a construir una identitat d’equip sòlida. Ens agrada jugar més ràpid que a la majoria de rivals.
Què li demana l’entrenador?
— Per a mi tot és una mica diferent, tant pel que fa a l’estil de bàsquet com pel meu rol a l’equip. Al principi em va costar una mica adaptar-me i entendre com havia de jugar. Durant tota la meva carrera he jugat com a aler pivot, molt oberta, i aquí he d’ocupar una posició més interior. L'altra jugadora interior és Ruth Hamlin, que està fent una temporada espectacular i té un perfil més clàssic. Crec que la combinació que fem és molt interessant.
Què hem d’esperar ara?
— La segona part de la temporada serà difícil perquè els equips han millorat molt. Cada rival ha trobat el seu propi estil. Nosaltres comencem a notar el cansament. Serà un tram dur, ja que a més hem de jugar molts partits fora de casa.
Vostè ho va deixar durant dues temporades per poder ser mare. Com ho recorda?
— Tenia 32 anys i vaig decidir amb la meva parella que era un bon moment per tenir un fill. No va ser una decisió difícil. Just en aquell moment va aparèixer el coronavirus i, per tant, va ser una coincidència perfecta, ja que tota l’activitat es va aturar. El nen (Maxim) té tres anys. El bàsquet és molt emocional i sempre estàs pensant en com ha anat el partit o l’entrenament. Ara, en canvi, quan arribo a casa, m’oblido de com ha anat tot. Ser mare quan encara ets jugadora et canvia la perspectiva. Quan estic a la pista, penso 100% en l’equip, però quan arribo a casa el nen necessita atenció permanent. Tinc la sort de tenir el meu marit amb mi. Ell m’ajuda molt. Crec que mai he jugat amb una companya que fos mare, almenys no ho recordo. Normalment jugo amb noies més joves que jo.
Com està vivint l’atac rus a Ucraïna?
— La guerra és una situació molt decebedora. Els meus pares i el meu germà segueixen vivint a Ucraïna. La seva zona està ocupada i, per tant, ni ells poden sortir ni jo puc anar a veure’ls. Espero que tot s'acabi aviat, perquè és un desastre. Berdiansk, la meva ciutat natal, és un lloc perillós per viure-hi. Al principi vaig decidir no llegir gaires coses ni mirar les notícies. Intento parlar amb ells sovint i preguntar-los com va tot. És impossible no preocupar-te, i al principi ho estava molt. Em va costar adonar-me que era una guerra de debò. Ningú vol formar part de Rússia, però no sabem com s'acabaran les coses. La gent té por de tot, jo també.