Laia Palau: “Vull celebrar cada bon moment perquè mai se sap quan es repetirà”

GironaPlena d’energia, Laia Palau (Barcelona, 1979) transmet lliçons de vida sense adonar-se’n. Té clar què vol i com ho vol, hores abans de l’important partit d’Eurolliga de l’Spar Citylift Girona d'aquest dijous contra el Famila Schio (20.15 hores, Esport3), en què a les gironines només els val el triomf per intentar exhaurir totes les opcions de continuar competint a Europa.

Fins a quin punt necessitàveu una victòria com la de diumenge passat?

Estem tenint un curs una mica convuls i sempre parlem del desig de construir, però al mateix temps la competició t’exigeix guanyar. Tornar a Fontajau era primordial, emocionalment hem passat moments difícils. Li dono importància perquè el pavelló s’omple, hem aconseguit la implicació de la gent. Quan les coses no surten, i hem tingut trams en què això ha passat, em sap greu per l’afició. També és clau per tot el que significa derrotar el Perfumerías Avenida, a qui hem aprofitat per enviar un missatge: igual que quan anem a la seva pista pensem que és l’infern, aquí últimament no ens guanyen. I després per la Núria Martínez, que té un caràcter valent i sempre va a totes; veient-la jugar no semblava que fes tant de temps que no competia.

Us ha permès recordar les vostres qualitats?

És bo haver posat la primera pedra, ens ha reforçat positivament. Veig la feina que es fa, la voluntat que hi posa tothom perquè tot vagi pel camí correcte, i això no és fàcil de trobar. Havíem perdut una mica la confiança, intentant reajustar tots els canvis que hem patit. Potser per pecar de coses absurdes, en què no goses ni molestar. Doncs vine i molesta, què carai!

La força de les dinàmiques.

He tingut la sort de perdre pocs partits consecutius, en la meva trajectòria. Aquesta mala sèrie que hem viscut ha significat un aprenentatge. Sembla que quan tot va malament, les lesions són més lesions i el cansament cansa més. L’altre dia, un cop acabat el partit, a les dutxes, hi havia bon rotllo, tot era tan normal... I, sincerament, ho trobava molt a faltar, perquè quan guanyes no hi ha res que distorsioni.

El vestidor està preparat mentalment per afrontar una eliminació europea?

Quan això passi, si és que passa, ja ens ho trobarem. Encara queden dos partits: els hem de guanyar com sigui i esperar que alguns resultats ens acompanyin. Res és impossible, a la vida, tot i que seria un disgust quedar fora de tot. Entenc la dificultat del grup, que és real, i la imatge que hem mostrat és per estar-ne orgullosos, perquè hem competit a cada partit. Però crec que aquest equip mereix lluitar per més coses que no només per les competicions estatals.

El club ha xifrat les pèrdues per la inundació a Fontajau en 285.000 euros, el 19% del pressupost.

Ha fet mal i m’ha portat a reflexionar, a pensar en les persones que han patit una catàstrofe així a casa seva. I ja no parlem d'un desastre com el Katrina, que deu ser devastador. Aquí al final ningú ha pres mal. Sí que és cert que hi ha hagut danys materials i quan entres en aquesta espiral et preguntes què està passant. Però si ho mirem pel costat positiu, serveix per generar reaccions: la gent diumenge va venir conscienciada per estar units i aixecar-ho entre tots. Per a mi, aquest és el títol més gran que guanyarem mai, demostra que el bàsquet continua aglutinant i fa que passin coses al voltant seu. És preciós veure aquest efecte a Fontajau i és el que més valoro de la meva etapa a Girona.

Disfrutem poc de les coses bones?

Estem molt bé i no ens n'adonem. Amb els anys, estic molt capficada en celebrar cada bon moment. No ho vull perdre de vista i, si cal, m'hi forço. Perquè mai se sap quan es repetirà i em dic a mi mateixa: "Tia, que això ja no torna". Ens malacostumem fàcilment, sobretot amb l’esport, perquè representa que competim per guanyar. I no podem creure que sempre ho farem. La cosa més habitual és que hi hagi de tot, victòries i també derrotes.

Com és la Laia que no coneixem?

A la pista caic bastant malament, però a fora soc encantadora [riu]. Reconec que pateixo massa, soc molt sensible. Tot és a mort, gairebé cada dia és així. És un gran desgast mental, però no ho sé viure d’una altra manera. Hauríeu de saber com vaig a entrenar-me, feliç com unes castanyoles. Quan arribo em fixo en tots els detalls. M’agrada ser a prop de tothom per crear un vincle col·lectiu i poder treballar. Però, esclar, hi ha dies que em peta el cervell, perquè acumulo molta informació. D’altres ploro molt. També soc mala perdedora. Mira, cadascú ho viu com pot, però quan perdo és com si arrenquessin una part de mi.