Laia Palau: “La vida ens ha passat la mà per la cara”

BarcelonaHi ha tantes persones com maneres d'afrontar el confinament obligat per la pandèmia de coronavirus. Apartada mentre duri aquesta situació de les pistes de bàsquet, Laia Palau, jugadora de l’Spar CityLift Girona i columnista de l’ARA, intenta imaginar com serà el món després d'aquesta crisi.

Com està vivint aquests dies?

Suposo que com tothom, privada d'exercir la meva professió. En el cas dels esportistes el físic és important, així que intento mantenir-me en forma. Tenim una planificació del club, però també m'estic animant a fer algunes classes online de coses que normalment no faig. Quan torni la normalitat no sé si encara sabré córrer... La resta del temps el passo fent puzles, jugant a ping-pong, dibuixant, llegint i mirant alguna sèrie.

Com veu la situació?

Nosaltres tenim la sensació que la Lliga es donarà per acabada. Intentem mantenir la forma, però no per competir de manera imminent, sinó per mantenir-nos. Cada jugadora intenta apanyar-se-les com pot, en funció de quin espai i quin material té a casa.

Diu que té la sensació que la temporada està acabada...

Sí, estem pendents de rebre notícies de la FEB, però la Lliga Femenina Endesa no és com l’ACB, que és una competició molt més llarga. Nosaltres havíem d’acabar la temporada regular la setmana que ve i en unes setmanes liquidàvem els play-off. El marge que tenim per acabar la competició és molt més baix i suposo que ben aviat prendran una decisió.

Quina comunicació té aquests dies amb les companyes de l'equip?

Tenim un xat de WhatsApp de l'equip. Algunes ja han marxat i ni tan sols ens vam poder acomiadar. Tothom està intentant assimilar com pot la magnitud de la tragèdia. Aquesta situació inesperada ens va agafar a tots a contrapeu. És trist perquè portàvem sis o set mesos treballant juntes i, de cop, tot s'esvaeix. La vida ens ha passat la mà per la cara. És una situació que ens mostra la fragilitat del món. L'altre dia parlava amb la Marta Xargay sobre el fet que els esportistes estem acostumats a passar molts períodes sols a casa, limitant-nos a sortir per anar a entrenar-nos. Quan jugues a l'estranger, la teva vida gairebé es redueix al bàsquet. A mi el que m'angoixava una mica era reprendre la competició de cop i exposar-nos al risc de lesions.

Com afectarà el que estem vivint als esportistes?

L'afectació és molt clara i evident. Hem de veure durant quants dies s'allarga aquesta situació, però per primera vegada a la meva vida jo em puc trobar cinc mesos sense competir. Mai havia estat tant de temps sense competir. I això et fa plantejar algunes coses. Haurem de fer una pretemporada de la pretemporada. Tots els esportistes ho notarem molt, però sobretot els que practiquen esports individuals. En el cas d'una nedadora, un entrenament més o un menys pot marcar la diferència. Després hi ha la part econòmica. Com afectarà aquesta situació als pressupostos dels clubs i a les beques dels esportistes. Nosaltres no sabem ni quina competició europea jugarem la temporada vinent perquè encara no hem pogut tancar aquesta campanya. Tothom em pregunta, però jo no tinc respostes. El que és evident és que l'esport femení ho notarà més perquè, quan hi ha una crisi, les estructures precàries són les que més ho noten.

Què va pensar quan va saber que els Jocs Olímpics es cancel·laven?

Primer vaig tenir una desmotivació gran. Pensava que el COI esperaria les quatre setmanes que havia dit abans de prendre una decisió. Els Jocs Olímpics són una competició que tothom té molt present a l'hora de planificar els cicles esportius, i moure la data obre un ventall de problemes pel que fa a calendaris. Nosaltres, per exemple, l'estiu del 2021 tenim un Europeu. És evident que no plourà a gust de tothom i ens hem d'adaptar.

Però la veurem a Tòquio?

Jo volia deixar de jugar amb la selecció a l'acabar els Jocs Olímpics i, si tot evoluciona amb normalitat, això faré. Si no hi ha cap contratemps físic i compten amb mi, hi aniré. Tinc la sort d'haver estat en tres edicions dels Jocs Olímpics i per això hi vull ser, però si no pot ser ho acceptaré. Tot el que em vingui serà un a més a més del que ja he viscut, no em puc queixar. No m'hi puc posar de cul. Si hi vaig, tindré una batalleta més per explicar. Aquesta temporada ha sigut molt estranya i a mi m'ha servit per recordar que el que importa és el dia a dia perquè no saps mai què passarà demà.

Si es treu la roba d'esportista, què n'opina de tot plegat?

El primer que em preocupa és la gent que està patint, però m'agradaria que aquest moment fos útil perquè els dirigents tinguessin la creativitat per repensar les coses. Hi ha una necessitat d'apagar focs i gestionar la crisi, però també són moments per reinventar algunes coses. Noves lleis, regles... un moment perquè els savis pensin coses bones. I també és un moment perquè cada persona pugui reflexionar i trobi un espai per a ell mateix. La part negativa, la sanitària i l'econòmica, és molt evident, però la gent hauríem d'intentar aprofitar aquest espai. La Terra i els animals ja ho estan notant i potser tindrà alguna part bona. Estàvem avisats i no sé si vam actuar amb tota la rapidesa que la situació requeria.