Ferran Peña: "Les noies estan cansades de ser mainaderes, ara volen ser entrenadores"

BarcelonaUn any després d’arribar al càrrec de president de l’Associació Catalana d’Entrenadors de Basquetbol (ACEB), Ferran Peña rep l’ARA per analitzar la situació actual i marcar un ambiciós full de ruta que situa l’entrenadora en el centre de la modernització a què l’entitat aspira.

Quina imatge es té de l’entrenador català quan marxa fora?

— En l'àmbit estatal, l’entrenador català genera una sensació d’admiració. Quan parles amb tècnics d’altres comunitats, tots destaquen la nostra feina pel que fa a formació, innovació i atreviment. Les competicions que organitza la Federació Catalana incentiven que hi hagi molts entrenadors molt competitius i molt preparats. Hi ha quantitat i qualitat. El bàsquet català sempre ha cuidat molt la figura de l’entrenador i som un referent per a la resta de tècnics d’arreu de l’Estat. Quan un entrenador català marxa fora, el seu currículum sempre és molt ben valorat. Això ens dona molta força. El nostre gran objectiu, a més, és implicar molt més la dona entrenadora en l’esport actual.

Com es pot aconseguir això?

— La Federació Catalana té un grup de treball molt potent i està liderant un procés molt interessant, que posa l’accent en la mentorització de les entrenadores. És un molt bon camí, però al final la clau de tot plegat la tenen els clubs. Si des de la presidència i la direcció tècnica dels clubs no s’aposta per tenir més entrenadores dins la seva estructura, serà difícil avançar. Hi ha moltes noies a les banquetes de les categories de formació, però la seva presència es va diluint. Alguns clubs consideren que les entrenadores tenen més tacte amb la canalla, però les noies estan cansades de ser mainaderes, ara volen ser entrenadores. Estan ben preparades, però es necessita que els clubs siguin valents. La societat reclama més atreviment.

Quina associació es va trobar quan va arribar al càrrec?

— Em vaig presentar animat per molta gent que volia canviar l’associació. La junta directiva que hi havia tenia ganes de fer coses, però cada vegada tenia menys forces i possibilitat de fer-les. Els associats percebien que cada vegada es feien menys activitats. La realitat era dura perquè els joves no coneixien l’associació i els que la coneixien no li veien un profit immediat. Pagar una quota els creava dubtes i el degoteig de baixes era important. L’associació va arribar a tenir uns 1.500 associats. El risc era que només hi quedéssim els melancòlics. L’objectiu de la nostra junta és recuperar activitats perquè els entrenadors i les entrenadores se sentin orgullosos de pertànyer a l’associació. Volem reactivar l’associació, especialment entre el jovent. Han d’entendre el valor de formar part de manera activa d’aquest col·lectiu. Molts busquen informació, exercicis i vídeos sobre com entrenar o com dissenyar una tàctica a les xarxes socials i nosaltres hem d’entendre aquest procés de manera natural i no veure-ho com una competència sinó com una part complementària del pastís. El tracte personal amb entrenadors del nivell d’Aíto García Reneses, Pedro Martínez o Salva Maldonado no s’ha de perdre. La seva passió pel bàsquet és una cosa que hem de saber posar en valor i ajudar a transmetre per fer créixer els jugadors i les jugadores de qualsevol categoria.

Quines van ser les primeres passes?

— Vam activar molt la pàgina web i les xarxes socials, que avui en dia és el que et dona visibilitat. La gent que ens segueix ens ha reconegut que ha apreciat els canvis i els valora positivament. Una segona pota de la reactivació era la col·laboració amb la Federació Catalana. Tenia la sensació que en els últims anys s’havien refredat les relacions. Ara tenim una bona predisposició mútua. Hem començat a col·laborar de manera activa amb ells perquè ens interessa trobar sinergies conjuntes que siguin beneficioses per al col·lectiu dels entrenadors. Com més associats tinguem, més coses podrem imaginar per millorar el bàsquet català. El tercer vessant és el que més ens està costant i té a veure amb l’actualització dels estatuts i una sèrie de canvis legals per posar al dia l’associació.

Quin futur s'imagina?

— És una pregunta complicada. Una de les missions és assessorar i formar els nostres entrenadors, convertir-nos en un punt de trobada per fer activitats conjuntes. És el que abans es feia a través de la revista o dels clínics, però la societat actual demana nous formats. Tenim moltes idees per sacsejar-ho tot i buscar noves maneres de connectar amb la gent jove. La gent va justa de temps, però la predisposició per col·laborar és molt gran.