Antonella González: "Espero que la gent en sigui conscient i vegi que donar el pit és tan natural com respirar"

Una imatge val més que mil paraules. La foto d'Antonella González (Concepción del Uruguay, 1990) a la pista de bàsquet s'ha fet viral, però no perquè hagi batut cap rècord o aconseguit cap fita. L'única cosa que ha fet ha sigut ser mare i esportista. La seva imatge donant el pit a la Madi, la seva filla de poc més d'un any, ha recorregut mig món. Ella, però, no entén tant de rebombori.

La teva foto alletant la Madi a la pista de bàsquet es va fer viral. Com va ser aquell moment?

— Doncs va ser ben normal. Després de l'entrenament, em vaig adonar que tenia una de les mames més carregada que l'altra i la necessitava. Vaig cridar a la meva germana, que era a la tribuna, perquè baixés i la portés. Va ser llavors quan van fer la foto. La realitat és que és una situació totalment natural. La meva mare també ho va fer amb mi quan ella era entrenadora. Va ser sorprenent que es viralitzés tant.

La imatge va córrer com la pólvora per la xarxes.

— No m'ho esperava pas gens. Es tracta d'una cosa que és ben natural i, si resulta que fa tant de soroll, és perquè encara hi ha alguna cosa que no aconseguim processar i que no s'ha instal·lat en la nostra societat. Per a nosaltres és natural i quotidià que passi en aquest context. No sé com ho viuen allà, però aquí estem lluitant molt per aquest espai d'alletament que necessitem a les nostres feines i activitats. Està bé que es faci viral perquè ens passa a totes, i està bé que les mares que vinguin darrere ho puguin fer on i quan sigui i quan el nen o la nena vulgui.

La Madi està amb vosaltres a les concentracions i els entrenaments. Com ho viu l'equip?

— Estem en una bombolla i quan juguem anem a Buenos Aires. Aquí estem tot el cap de setmana en el mateix lloc on juguem i és quan ella està més amb nosaltres. Hi ha un parell de vídeos de quan anem de l'hotel a la pista que ella està amb nosaltres i és una més, és la nostra afició. En aquest sentit, no tinc cap problema perquè l'equip l'accepta molt. L'entrenadora és la meva germana i el seu ajudant també és pare, així que tots són molt afectuosos amb ella.

¿Ets l'única mare de l'equip que ha passat per aquesta situació?

— No. Una de les meves companyes és mare de dos fills i quan va tenir el primer també estava en plena competició, com jo. El club ens ajuda molt en aquest sentit i ens donen un cop de mà increïble. Em donen la possibilitat de portar algú amb mi perquè estigui amb ella quan estem entrenant-nos i jugant. Així tot és més fàcil.

Quan et vas adonar que estaves embarassada, et van sorgir preocupacions sobre com això afectaria la teva carrera i la teva vida?

— El meu embaràs va ser planificat i desitjat. Va ser una decisió de tots dos. Jo li vaig demanar a la meva parella jugar una temporada més, la passada del 2019, per així coincidir amb la meva neboda a l'equip. Ens portem poca diferència d'edat i volíem tornar a jugar en el club de tota la vida i poder disfrutar d'aquell any al màxim. Quan va arribar l'embaràs, la meva idea sempre va ser tornar, però depenia de la realitat que m'esperava després del part. Jo no vaig tenir por. Va ser una decisió que vaig prendre conscientment amb la meva parella.

Vas haver de deixar de practicar esport?

— Gairebé gens! De fet, vaig jugar estant embarassada durant uns mesos perquè no ho sabia. Després, encara que es va acabar la lliga, jo continuava entrenant-me amb l'aval dels metges i tenint les precaucions necessàries. El fet de seguir fent esport i treballant com més temps millor va ser molt bo per a mi durant l'embaràs. Quan vaig donar a llum sí que vaig haver de parar, òbviament, i en total van ser uns deu mesos fins que vaig poder tornar.

Va ser complicada, la tornada?

— Sabia que patiria un canvi corporal important amb l'embaràs i el part, però la veritat és que no em va costar gens reprendre l'activitat després de donar a llum. A més, la pandèmia em va ajudar a tornar a poc a poc. La tornada a l'activitat és un tema que cal treballar, perquè no és gens fàcil. El cos de la dona canvia completament i ja no és el mateix que abans. És un procés i cal tornar a adaptar-se a la nova imatge i al nou esquema corporal.

Què és el que més et va costar assimilar?

— El meu cos va canviar molt després de tenir la Madi. La coordinació canvia moltíssim i és un aspecte que en el bàsquet és molt necessari. Va ser més això que no pas el to físic. El fet de tornar de manera progressiva gràcies a la pandèmia em va ajudar molt a tornar a trobar-me. Tornar a situar-me en el temps i en l'espai i en el meu cos en si va ser el més complex.

I un cop tens la Madi arriba la necessitat de trobar un ajust entre la vida familiar, la carrera esportiva i la jornada laboral. Com ho fas?

—  En la majoria dels entrenaments ella es pot quedar a casa de les tietes o amb les àvies. Hi ha vegades, però, que també ve amb mi. Per sort, al club sempre hi ha algú per quedar-se amb ella, així que en aquest sentit estic tranquil·la. Sé que està bé amb algú mentre estic amb l'equip i jo em puc centrar en el partit o en els entrenaments.

Creus que la teva història ajudarà a conscienciar la gent?

— Tant de bo s'agafi així, i no com una cosa dolenta. Tant de bo es pugui agafar com una cosa bona i natural i que els qui hagin d'intervenir per normalitzar-ho ho facin.

¿Encara cal obrir els ulls a moltes persones perquè entenguin que és un acte natural?

— Exacte! A les dones ens costa una mica més trobar feina amb un fill petit, ja que hi ha hores concretes en què li hem de donar el pit. Jo estic a favor de la lliure demanda i donar-li quan vulgui i ho necessiti. El missatge és per a tots i totes. Aquí hi ha molts homes que se n'adonen, però n'hi ha d'altres –que a vegades són els que prenen decisions i ens contracten– que no. Tant de bo aquestes persones puguin veure això i com és d'important per a nosaltres.

Creus que el fet que sigui una imatge tan visual pot ajudar a la causa?

— Sí, això situa i fa obrir els ulls. La gent veu una mare que fa esport i pot fer les dues coses alhora, que és perfectament compatible. Jo crec que la imatge ajuda molt a fer que la gent en sigui conscient i vegi que donar el pit és tan natural com respirar.