Núria Martínez: “Si no deixes de ser com ets, acabes redirigint qualsevol situació”

GironaParlar de Núria Martínez (Mataró, 1984) és parlar de bàsquet. Acompanyada d’una rialla que gairebé no perd mai i després d’una trajectòria en què ha absorbit i repartit coneixements per tot Europa i la WNBA, viu un inici de curs complicat en el seu tercer any amb l’Spar Citylift Girona: un arrencament dels músculs isquiotibials ha impedit que jugués, i estarà absent fins ben entrat el 2020. Aquest dijous, les gironines reben el BLMA a l’Eurolliga (20.15 hores, Esport3).

En primer lloc, com estàs?

L’evolució està sent molt bona, soc optimista. Estem treballant de valent, entre el tractament de fisioteràpia i la preparació física amb el readaptador. Però també crec que ho aniré veient a mesura que passin les setmanes, perquè això és un esforç diari. No puc negar que el cop va ser dur, no és fàcil assumir que estaràs prop de mig any de baixa i que s’ha de passar pel quiròfan. Sobretot si no t’ho esperes. Recordo sentir el crec en un entrenament, però m’imaginava que seria un trencament de fibres, que com a molt estaria fora de les pistes un mes i mig. Et resignes, no tens cap altre remei.

Fins a quin punt és important tenir un caràcter positiu?

És decisiu. Quan vaig comprendre què em passava, em vaig recalcar que havia de tirar endavant i posar-me a treballar. Vull fer-ho el millor que sàpiga, no només per tornar més de pressa, sinó per tornar més bé. Tinc molta energia i intento mirar sempre el costat bo. Si fos una persona negativa, estic convençuda que superar-ho em costaria molt més i no avançaria.

És difícil mantenir-lo?

Hi ha moments durs, perquè suportar la rutina, el treball invisible, el fet de no poder jugar... Tot això pesa, i patir aquest procés m’ha fet plantejar certes coses. Puc seguir? En seré capaç? Sincerament, ara com ara sento que sí. Veig que milloro i el cos reacciona bé a la càrrega de treball. I estic envoltada de gent que m’estima i em dona suport, així que ho fa molt més amè. Ho dic amb la mà al cor, puc comptar amb qualsevol persona d’aquest club, trucar-los a l’hora que sigui, demanar el favor que faci falta... Aconsegueixen que em senti com a casa, em valori i treballi encara més per tornar al seu costat.

Quins són els passos que s'han de seguir?

M’estic centrant en recuperar la força de la cama i el múscul, que està totalment fos. Intentaré córrer aviat, perquè en tinc moltes ganes! De fet, soc d’aquelles pesades a les quals s’ha de frenar. Si decidís el meu cap, tornaria avui mateix. Però haig de tenir seny, és arriscat anar més ràpid del compte. Actualment començo a seguir certes pautes de la dinàmica de grup i això em permet estar connectada: estar al vestidor, viatjar amb l’equip, conversar amb les companyes... Vull generar inputs positius i sentir que estic ajudant. No tot el que puc fer s’ha de fer a la pista.

Pateixes gaire, veient els partits?

És horrible, horrible [riu]. Prefereixo mil cops més ser jo qui decideixi que no pas veure com ho fan. Una lesió emprenya sempre, mai arriba en bon moment. No perquè tinguem una gran temporada a l’horitzó m’afecta més. Ja he jugat l’Eurolliga; no amb l’Spar Citylift Girona, però no és res nou per a mi. Però parlant clar, és una putada, i soc la primera que voldria dir-li a la Laia "Va, descansa una mica que ara em toca a mi".

El rendiment de l’equip fins ara és impecable.

Exceptuant algunes baixades físiques, estem responent correctament. Mantenir el to en dues competicions d’aquest nivell és difícil, tot i que de mica en mica s’està veient un joc més bonic. Les sensacions són bones, però necessitem temps.

Fontajau és el lloc ideal per a Núria Martínez?

Si estic a Girona és perquè em van fer veure que hi havia ambició per assolir reptes grans. Per sort, tot s’ha anat complint. Si venim de guanyar una Lliga i estem competint de meravella a totes les competicions! A més, això no s’acaba aquí, el club vol seguir creixent.

Han valgut la pena tots els sacrificis que has fet durant el camí?

I tant que sí! Sobretot, decidir marxar a l’estranger. M'ho vaig pensar moltíssim, però ho tornaria a viure. És una de les millors coses que he fet mai, em va enriquir com a jugadora i com a persona. He pogut assaborir cultures diferents, aprendre idiomes nous... Són experiències que ningú em podrà prendre. El bàsquet s’acabarà, perquè és llei de vida, però tot el que m’emporto m’acompanyarà sempre.

Amb un somriure, per descomptat.

Vull que em recordin així, sempre m’ha agradat estar bé amb tothom. L’esport és una professió i la feina que fem, però les relacions personals són més importants. Podem tenir un mal any, passar per mals moments i no ser esplèndids durant una època, però de tot se n’aprèn i si no deixes de ser com ets, acabes redirigint qualsevol situació. Perquè estar malament és lògic, i s’ha de normalitzar que un esportista ho pot estar. Apareixen dubtes, neguits, falta de confiança... N’hauríem de parlar més i no amagar-nos-en, perquè quan ens passa som els primers interessats en superar-ho.