Marc Gasol: "Volem guanyar, però hi ha projectes socials que transcendeixen més"

GironaMarc Gasol (Barcelona, 1985) no és un esportista com els altres i, per això, no està construint un club com els altres. El president i jugador del Bàsquet Girona rep l'ARA a Fontajau per parlar de la pilota taronja, però també de tot el que l'envolta. El seu relat encomana passió i desprèn honestedat en un món necessitat de projectes optimistes.

Com es troba?

— Cada cop millor. La decisió de jugar va venir una miqueta precipitada per la situació de l'equip i els resultats. A mi encara em faltava un punt de seguretat física, però hem d'entendre que tornar a jugar després d'uns mesos aturat és un procés. El cos necessita una adaptació. Però estic molt content, molt feliç d'haver pres la decisió i de veure com l'equip està reaccionant i s'ho està passant bé. Això es transmet a l'afició, que ens està ajudant de manera increïble.

L'adaptació és doble, ja que mai havia competit a la LEB Or.

— Portava entrenant vuit setmanes amb els meus companys i l'estiu passat també vaig treballar amb ells fins a finals de novembre, quan vaig haver de marxar als Estats Units. He estat, per tant, durant molt de temps en un entorn de nivell LEB Or. La competició és diferent perquè els equips fan scouting i intenten fer seu el partit per treure el millor resultat, però aquest procés previ m'ha ajudat molt. Em trobo bé, a gust. L'ambient de bàsquet que estem vivint és molt maco, tant a Girona com a Palència. Veig molta gent jove i això m'agrada perquè el bàsquet transmet una sèrie de valors molt interessants.

Tota l'atenció recau sobre vostè. Com ho porta?

— No gaudeixo especialment amb això perquè sempre he sigut una persona molt privada i introvertida, però entenc que és una forma més d'impulsar el projecte. És una manera de transmetre el que es pretén amb aquest club de bàsquet. Intento mostrar als companys una manera d'interactuar amb la premsa, els entrenadors, els aficionats... Intento inspirar les noves generacions. Els nens i les nenes que tenim a la base han de tenir un referent més.

Quin tipus de president és?

— Més tranquil que com a jugador. Tinc més reflexió i soc molt col·laboratiu. El cor no va tan disparat com a la pista, on vius molt de la intuïció i l'emoció. Intento donar suport i empoderar les àrees que tenim al club. Intento ser molt creatiu, animar la gent a ser valenta. S'ha d'aprendre de la resta, però hem de trobar la nostra pròpia manera de fer les coses. Hem de ser valents, cometre moltes errades i solucionar-les amb autocrítica. Podem prendre riscos, però si ens equivoquem això no ens suposa una gran despesa.

En quin punt del projecte que s'havia imaginat estem?

— Per la meva manera de veure el projecte, la part esportiva ha evolucionat massa ràpid. Hem fet créixer molt la base, que per a mi era molt important. Hem posat en marxa equips femenins, que per a mi és una pota importantíssima del projecte. Tenim un equip professional de 3x3 i hem integrat el CEB Girona dins del nostre club. Això ens aporta una altra dimensió i ens obliga a tenir reptes diferents. La part esportiva té un 33% d'importància. L'esport és una eina per educar i demostrar els valors que té aquest club, que són diferents. Per a mi és igual d'important guanyar que donar una bona imatge. Intentem no consumir plàstics d'un sol ús, tant nosaltres com els aficionats. Volem ser una referència. Necessitem vehicles, però volem que siguin elèctrics. Ens volem moure de manera sostenible, no volem deixar una empremta carbònica gaire gran. De vegades hem de viatjar en avió o en autobús, però volem compensar-ho per ser propers a neutres. Volem millorar la instal·lació. A més, accentuem la integració social, ja sigui amb l'equip de bàsquet en cadira de rodes o amb accions amb altres institucions. Estem creixent molt i vivim les coses amb molta intensitat, però el procés està sent molt enriquidor. Destinem molts esforços perquè la gent visqui una experiència més enllà del partit i adopti bons hàbits.

Aquest club depèn molt de Marc Gasol. Això canviarà?

— Sí, aquest club serà sostenible sense mi. Hem sigut molt curosos a l'hora de triar els nostres partners perquè se sentin molt valorats i tinguin una visibilització molt clara. Quan això es transformi en una societat, hi ha molta gent que té ganes de sumar-s'hi perquè s'hi veu reflectida més enllà del tema esportiu. És aquí on som diferencials. Volem competir i guanyar, però hi ha projectes socials que transcendeixen més.

Personalment, com va la tornada al que vostè sent com casa seva?

— Encara vaig amunt i avall. Tinc molta feina i compaginar-ho amb les responsabilitats familiars no és fàcil, però en gaudeixo molt. Hi ha dies que no tinc temps ni d'encendre la televisió perquè tinc moltes reunions, m'agrada portar els nens a l'escola i vull anar a sopar amb la meva dona. Un projecte així seria impossible sense la gent que m'envolta i la mentalitat que hem aconseguit generar.

A la gent que el coneix no la va sorprendre que escollís jugar a Girona. La gent que no, encara no entén com ha renunciat a la NBA o a l'Eurolliga.

— És difícil que jo em preocupi per la gent que no em coneix. No m'importa, no té un pes en la meva decisió. La gent que m'envolta ho entén i m'anima. Si parléssim d'una altra professió, d'un cuiner que porta temps treballant a l'estranger i vol obrir un restaurant aquí, no hi hauria rebombori.

Serà Girona l'última estació?

— He arribat a un punt de la meva vida en què tancar-me portes no em sembla intel·ligent. El que intento fer cada dia és gaudir del moment i del present. Hi ha coses que no sé si les tornaré a viure... Posar-me deu hores dins d'un autobús per anar a Palència i disfrutar-ho és un repte diferent. Fa anys m'hauria dit que estic boig. Vaig compartir el desplaçament amb els companys i tot el procés està sent així. Potser aquest serà el meu últim any, però no hi penso. Si acaba la temporada i penso que ho ha de ser, anunciaré que s'ha acabat. Si abans d'acabar la temporada decideixo una altra cosa i me'n vaig a un altre lloc, ho explicaré amb tota l'honestedat del món. No penso en aquestes possibilitats sinó en el que tinc al meu davant.

Ara que ha tornat a Catalunya, és un bon moment per impulsar la fundació que té amb el seu germà Pau?

— Sí, hi podré tenir més presència. La fundació fa una tasca molt bona i hem treballat amb més de 1.000 famílies. Aquí a Girona vam fer un projecte per educar els pares i les mares amb tallers culinaris. La nutrició, l'exercici físic i l'aspecte emocional són molt importants.

L'acte del Pau al Liceu i el seu a Fontajau no van tenir res a veure, però tothom els va elogiar. Tan diferents són?

— No soc gaire conscient de l'opinió de la gent, però el Pau va quedar molt content amb el seu acte i a mi això ja em val per a tot. Va ser un èxit, independentment del que pugui pensar la gent. Jo també estic molt content del meu acte perquè, a més, el vam fer amb la gent del club. No era fàcil i va comportar un gran esforç.

Com el va marcar fer de voluntari amb Open Arms?

— Mantinc una relació constant amb molta gent d'aquella missió. Soc sincer. A mi em van ajudar molt. Quan vam arribar a Mallorca teníem un equip de suport psicològic, però a mi no em va fer falta. No perquè jo fos més fort que la resta, sinó perquè els professionals i els voluntaris d'Open Arms ja es van encarregar d'ajudar-me i de fer-me sentir protegit. Em van explicar el problema, com intentar solucionar-lo i els reptes que teníem. La meva responsabilitat és donar-los visibilitat perquè vaig veure la seva feina en primera persona. La seva mentalitat al davant d'una situació de vida o mort és especial. No dubten, i vaig aprendre a relativitzar moltes coses. La meva relació amb ells serà per sempre.

La Marató de TV està dedicada a la salut mental. Cada vegada hi ha més esportistes que en parlen, quin valor li dona?

— Parlar genera coneixement i t'ajuda a fer el teu camí. T'ajuda a autoanalitzar-te en moments en què potser no has sabut gestionar les emocions. És important mirar-se al mirall i aprendre. Hem d'entendre que no sempre ens podem exigir estar bé. Voler estar sempre feliç et pot portar a la frustració. Hem d'estar estables i tranquils, sabent que hi haurà dies en què estarem més contents i dies en què no tant. Cada cop hi ha més eines i se'n parla més. Si no et trobes bé, ho pots dir, i que La Marató de TV3 li doni visibilitat em sembla lloable perquè venim de dos anys en què això s'ha magnificat.