Deu anys del dia en què Navarro va parafrasejar Cruyff per conquerir París

Barcelona“Aprofitem el moment i gaudim-ne”. Home de poques paraules, Joan Carles Navarro es va disfressar per uns segons de Johan Cruyff i va animar els seus companys abans del crit de guerra habitual. “1, 2, 3. All in!”, van deixar anar tots. L’arenga resumia l’esperit competitiu de l’equip, però també una bona harmonia en un vestidor acostumat a jugar a pòquer per fer pinya. “Vam sortir a fer la roda d’escalfament i ja plorava d'emoció. Tenia la sensació que no tocava el parquet, era com si flotés. Ja estàvem tan concentrats en el partit que estava convençut que el guanyaríem”, recorda Roger Grimau. D’aquell moment ja fa deu anys, una dècada del dia en què el Barça de bàsquet va aixecar la seva segona Eurolliga.

El conjunt entrenat per un jove Xavi Pascual va mostrar un joc deliciós durant tota la temporada. Moltes de les coses que veiem en el bàsquet modern, com jugar per sobre de la cistella i accentuar el joc en transició, quan la defensa rival encara no està organitzada, provenen d’aquella proposta. "Érem un equip molt complet, diria que ha sigut un dels tres millors en la història de l'Eurolliga. No sé en quina posició quedaria, si primer o tercer, però el millor que vam tenir és que vam guanyar amb la nostra identitat", afegeix el tècnic de Gavà, un dels protagonistes d’un documental que l'Eurolliga ha produït per commemorar l'efemèride. El conjunt blaugrana tenia un bagatge tàctic d’uns cent sistemes, més que cap altre rival, però el seu joc conservava una frescor gens previsible. L’entrenador es va saltar algunes convencions, com traslladar Erazem Lorbek a la posició d’aler pivot.

"En tota la temporada no havíem jugat contra l'Olympiacos i això feia la final més apassionant, però portàvem una dinàmica molt bona i ens havíem fixat l'Eurolliga com el gran objectiu de la temporada. Així que vam sortir decidits a guanyar aquell partit costés el que costés", recorda Pascual, que la va encertar donant un paper protagonista a Víctor Sada. El base es va convertir en l’ombra de Theodoros Papaloukas, un dels grans generadors de joc del rival grec. "Vam ser un equip avançat en moltes coses, també cognitivament", apunta el català.

La jugada número 83 del llibre tàctic del Barça intentava situar Pete Mickeal al pal baix, on era molt difícil defensar. “Mai em poso nerviós, i quan dic mai és mai. El meu estómac estava tan regirat que ni tan sols podia menjar. Per primera vegada a la vida estava tan nerviós que no sabia què havia de fer”, confessa el jugador de Rock Island. Abans de fer por, Mickeal en va passar. Tenia 16 anys quan el seu cosí, a qui ell considerava un germà, es va suïcidar perquè no va poder superar el trauma de la mort de càncer de la seva mare. “D'ell vaig aprendre a competir sempre al màxim. La lliçó més important que em va donar va ser no rendir-me mai i ara, molts anys després, és quan he vist la seva utilitat. Quan caus t'has d'aixecar. Als 30 anys vaig entendre el que em deia quan tenia 12 anys”, diu. Una de les claus de l’èxit va ser la competitivitat que l’equip exhibia en cada entrenament i una bona part del mèrit és de Mickeal, que aixecava el nivell de la sessió. “Apujava el llindar d’exigència i, quan els seus companys feien el mateix, el tornava a aixecar. I així tantes vegades com fes falta”, recorda un integrant del cos tècnic.

El perímetre d’aquell Barça, que va tenir Puyol, Piqué, Xavi, Busquets i Bojan com a aficionats de luxe a París, comptava amb Gianluca Basile, però la gran estrella era Navarro, el jugador que va abandonar la NBA per recuperar la felicitat a Can Barça. "Vam fer un treball impressionant i vam controlar el ritme del partit durant els 40 minuts. Personalment em vaig trobar bé físicament i vaig tenir uns companys genials. Per a mi va ser un moment molt emotiu. La meva família sabia què havia passat aquell any, el temps que els vaig prendre a ells, totes les hores de feina... i vaig pensar molt en els meus pares, que van veure la final per televisió, i en com devien estar d'orgullosos”, avança l’actual secretari tècnic del planter del Barça, una llegenda a la qual encara es deu una estàtua.

Un altre dels pals de paller d’aquell equip era Ricky Rubio. “Era un dels primers anys de la meva carrera, però va ser l'any que més recordo, especialment per com m'ho vaig passar. No pel que vam guanyar, això també, sinó per com m'ho vaig passar amb tot l'equip. Es va convertir no només en un grup d'amics, sinó també en una família", explica l’actual base dels Phoenix Suns. El paper de Jaka Lakovic i Jordi Trias a la final va ser testimonial, però durant la temporada van tenir una aportació molt destacada. "Va ser un equip que podria sorprendre el rival de moltes maneres i que va fer disfrutar molt la gent i a nosaltres", diu el català.

Alguns jugadors, com Terence Morris, mai van tornar a jugar a bàsquet tan bé com aquella temporada, un any en què tothom tenia clar el seu rol. "Sabíem què havíem d’aportar cadascun de nosaltres i que, amb això, no podíem fallar. Érem l'equip més fort dels últims anys", opina Lorbek, que va compartir joc interior amb Fran Vázquez i Boni Ndong. Lubos Barton, lesionat, va viure des de la banqueta una final que mai oblidarà cap aficionat culer.