Cory Higgins, un heroi discret per liderar el Barça menys egoista

Barcelona"La distinció de MVP no significa gaire per a mi. El premi hauria de ser per als meus companys, el meu entrenador i la resta del cos tècnic". Les paraules de Cory Higgins, que diumenge va ser designat millor jugador de la Copa del Rei, són la prova irrefutable que el discurs de Sarunas Jasikevicius ha quallat al vestidor del Barça. "Això no és tenis ni golf, és bàsquet. Tots han de treballar i sacrificar-se igual i hem de guanyar tots junts", recorda el tècnic lituà, que celebra tenir jugadors discrets com l'escorta. El nord-americà, que va agafar el relleu dels seus compatriotes Alan Anderson (2011) iPete Mickeal (2013), va liderar l'èxit culer amb tres actuacions memorables contra l'Unicaja, el Baskonia i el Madrid.

"Sabíem que, per guanyar, la mentalitat seria molt important. Volíem jugar tota la Copa concentrats i ho vam aconseguir en els dos últims partits. Vam tenir mentalitat de campions i estic molt orgullós de l'equip", confessa Higgins, que va tenir una mitjana de 19 punts, 2,3 rebots i 17,6 crèdits de valoració durant un torneig en què tan sols va fallar 14 dels 35 tirs que va intentar. El jugador de 31 anys va transformar al WiZink Center les penetracions pel mig del bloqueig directe en un segell propi molt difícil de defensar pels jugadors rivals. Durant els 26 minuts i 46 segons que va estar sobre el parquet, el Barça va obtenir un +17 de parcial favorable durant la final. En canvi, durant els 13 minuts i 14 segons que va estar assegut a la banqueta, l'equip blaugrana va acumular un -2 contra el Madrid.

La final de diumenge es va jugar sense públic. Alguns dels convidats pels clubs i l'organització que sí que van poder assistir al partit li van dedicar crits racistes, però Higgins va preferir ignorar-los. "Des del primer dia això ha sigut una família. Això és molt important, perquè per guanyar cal estar units. Aquest any tot ha sigut un procés, però això no ha fet més que començar i ara el nostre objectiu és seguir pel bon camí", resumeix el jugador, que en els últims dos anys tan sols ha fet un tuit. Va ser per defensar de les crítiques el seu aleshores company Malcolm Delaney.

"Calmat i discret"

Quan era jugador dels Golden State Warriors, Rod Higgins va començar a transmetre la passió pel bàsquet al seu fill Cory. El nen tan sols tenia tres anys i amb prou feines podia agafar la pilota amb les dues mans, però a poc a poc va anar desenvolupant les seves virtuts. Primer, fonaments tècnics. Després, intel·ligència per entendre el joc. Les primeres imatges que recorda del seu pare sobre un parquet són de la seva última etapa a la franquícia californiana. Uns anys després el nen es va familiaritzar amb algunes estrelles de la NBA, ja que va començar a fer d'aplegapilotes als Washington Wizards, on hi havia Michael Jordan. La mítica icona es va convertir en el padrí de Cory Higgins. "L'impacte més gran que va tenir en mi és que soc més calmat, més discret i més selectiu en les meves relacions", confessa.

Després de formar-se a la Universitat de Colorado, Higgins es va quedar a les portes de la NBA. L'escorta no va ser seleccionat en el draft, però els Denver Nuggets el van convidar a fer la pretemporada. Sense lloc a la franquícia, el seu primer equip professional van ser els Erie BayHawks, un conjunt de la lliga de desenvolupament actualment coneguda com a G-League. El seu bon rendiment li va servir per guanyar-se un contracte amb els Charlotte Bobcats, amb qui va disputar 44 partits a la NBA. Després d'un any entre els millors, Higgins es va quedar sense contracte. La decisió la van prendre el seu pare, mànager general, i el seu padrí, propietari d'una franquícia que necessitava fer espai. Europa va seduir el jugador, que va provar sort al BC Triumph Lyubertsy rus. El xoc cultural va ser intens, però l'entrenador Vasily Karasev va saber donar-li eines tàctiques per adaptar-se a l'estil del bàsquet europeu. La següent temporada la va passar al Gaziantep turc.

El seu gran salt professional va arribar a Moscou, on va passar quatre temporades en un CSKA que es va convertir en un assidu de les grans cites del bàsquet europeu. Dos títols de l'Eurolliga resumeixen una etapa exitosa. Abans de la final four del maig, Higgins es va comprometre amb al Barça, amb qui va signar un contracte de tres temporades. Eclipsat pels fitxatges de Nikola Mirotic, Brandon Davies i Àlex Abrines, el seu aterratge va ser discret, però el temps ha passat i s'ha convertit en un jugador fonamental. El nord-americà, que està exhibint uns percentatges espectaculars, és una estrella discreta, un heroi que sovint passa desapercebut per a molta gent. La seva presa de decisions sobre la pista, però, és gairebé perfecta, i pocs jugadors s'equivoquen menys que ell.

Els aficionats del Barça li van adaptar fa uns mesos una cançó ("Higgins on fire, na na na na na na, Higgins on fire"), però el jugador s'ho va agafar de broma. "M'ho van comentar, però realment no m'hi vaig fixar. Ho valoro molt i els estic molt agraït. No coneixia la cançó, l'escoltaré", va dir. Pocs jugadors són més insípids que ell amb un micròfon al davant i gairebé mai somriu. La seva missió és una altra. "Vull guanyar títols. Vull traspassar l’èxit que he tingut al CSKA al Barça", recorda. Va pel bon camí.