Sitapha Savané: “La classe política ens està decebent quan més la necessitem”

BarcelonaSitapha Savané (Dakar, 1978) és un exjugador de bàsquet que s’ha convertit en un dels analistes habituals a Movistar+. L’expivot del Joventut, que no ha perdut fluïdesa en català, analitza la final de la Lliga Endesa entre el Barça i el Madrid, però no defuig les preguntes sobre temes que transcendeixen l’esport.

Quina anàlisi fa de la final de la Lliga Endesa?

— Tots vam veure com va arribar el Barça al final de la temporada. L’any passat tampoc hi va arribar en les millors condicions. En cap dels casos ens podem oblidar del covid a l’hora de fer una lectura completa. Tinc la sensació que després de la Copa, quan van tenir unes setmanes de distensió, es van deixar molta força física. Això ho afegiria a l’aspecte mental. Fa la sensació que, al jugar amb un entrenador tan exigent, també ha aparegut un cansament mental. Tot junt, sumat a la desil·lusió de perdre contra l'etern rival a la final four de l’Eurolliga, va fer que no tornéssim a veure l’equip com l’havíem vist abans. Fer una bona final four li hauria donat una energia diferent.

El joc interior va ser determinant, però en els cinc partits anteriors no havia sigut un problema.

— Això té una explicació molt senzilla. El Barça va arribar a la final només amb Brandon Davies com a cinc perquè la lesió va deixar Sertaç Sanli lluny del seu nivell habitual. Si et quedes només amb Davies, que estava en el seu pitjor moment, tens una diferència enorme. De fet, en els partits anteriors els jugadors interiors del Madrid no havien jugat bé contra el Barça. Edy Tavares mai havia jugat així perquè el Barça era capaç d’atacar-lo. Els pivots del Madrid patien molt perquè la mobilitat i el tir exterior dels cincs de l’equip blaugrana s’imposava als seus centímetres i músculs. Davies va ser una ombra del que havia sigut i va poder intentar pocs tirs de quatre o cinc metres. Si jugues amb un cinc més petit a prop de cistella, li poses les coses molt fàcils al rival.

Edy Tavares va dominar la final.

— El Madrid va fitxar Tavares per tenir un jugador de l’estil de Mutombo, que taponés i cobrís l’equip al darrere. Però la seva evolució l’ha fet apropar a una barreja entre Mutumbo i Shaquille O’Neal, perquè ara també té un domini ofensiu. Jo no entenia com tenint un jugador així, que havia demostrat que podia ser resolutiu sota cistella, el Madrid no l’aprofitava més. Quan l’equip blanc es va veure sense bases i just d’efectius al perímetre, va començar a aprofitar-lo més i va arribar a la final amb un gran moment de confiança, especialment en atac.

Jan Vesely i Oscar da Silva serveixen per millorar el joc interior.

— Jo era molt fan de la versió bona de Brandon Davies, la que hem vist durant molt de temps, però Vesely és un jugador top de l’Eurolliga que pot aportar moltes coses a l’equip. Un joc interior amb Sanli, Vesely i Da Silva no és poca cosa. Caldrà veure com es combinen entre ells, però la idea m’agrada.

Li agrada això de fer d’analista a la televisió?

— Aquesta ha sigut la meva quarta temporada com a analista, que és una cosa que no havia fet mai. El castellà no deixa de ser el meu cinquè idioma i encara tinc una mica d’inseguretat. Em trobaria més còmode fent-ho en francès o en anglès, però ho disfruto molt. Em vaig retirar sent molt veterà i ja tenia una visió molt analítica del joc. Havia d’entendre millor el joc per arribar on amb el meu físic ja no podia. Això em va ajudar. El que intento fer és donar la visió del jugador i parlar, entre cometes, en nom seu. Entenc bé la part tàctica del joc perquè sempre he sigut bon estudiant, però no soc entrenador.

Un Barça-Madrid sempre ho polaritza tot. Com porta les crítiques?

— No és una part que em fastiguegi gaire. Té a veure amb les xarxes socials i el moment en què ens trobem. Em fa gràcia que em diguin que soc anti algun equip, quan jo soc més pro coses. No m’acusen de ser pro Penya o pro Gran Canària, quan tothom coneix el meu vincle emocional amb ells, així que la conclusió és que la major part del soroll té a veure amb la polarització d’un Barça-Madrid. Sempre escolto les crítiques constructives per intentar millorar, però altres comentaris costa més agafar-se'ls seriosament.

Vostè era molt fan del 'Polònia'. Com porta el català?

— Tots els meus amics catalans em parlen en català, especialment a Badalona. Des del meu exprofessor Jaume Comas fins a Salva Maldonado o la seva família. Intento continuar parlant-lo per no perdre’n la fluïdesa.

L’última vegada que el vaig entrevistar demanava que s’escoltés la veu dels catalans i això li va comportar crítiques.

— Amb aquest tema és una mica el mateix que passa amb un Barça-Madrid. La polarització és tan gran que diguis el que diguis, rebràs. Per a uns no serà suficient. Per als altres, serà massa. Soc racional i intento argumentar les coses, així que sempre m’he mantingut en el mateix punt. Em van titllar d’independentista. Jo parlava de diàleg i anava més enllà. Si tens un problema, has de buscar-hi solució. Vivim en un país democràtic i no pots amagar l’opinió de milions de persones a sota de la catifa. No pots obligar la gent a ser una cosa en contra de la seva voluntat. El punt de decibels s’ha reduït, però em preocupa molt cap on anem ara. Cal valentia dels líders i de la societat. La classe política ens està decebent quan més la necessitem.