"La força de l'aigua em va engolir i vaig adonar-me que potser moriria"

PaiportaEl dimarts 29 d'octubre la vida de Jordi Segura va fer un gir inesperat. El català, una persona molt coneguda en el molt del bàsquet que l'any 2012 es va proclamar campió d'Europa amb el Ciudad Ros Casares València com a delegat, estava treballant en un estanc de Paiporta quan va començar a detectar nervis entre els seus clients.

"L'establiment està ubicat en un lloc molt cèntric, ple de vida. Cap a quarts de sis de la tarda la gent va començar a anar amb pressa i a mostrar-se nerviosa perquè deien que el barranc s'estava desbordant. Compraven el tabac i marxaven precipitadament. Van començar a circular cotxes en direcció contrària i l'ambient es va enrarir. No plovia ni una gota, però vam començar a veure com baixava un dit d'aigua pel carrer", relata a l'ARA.

"Cap a les set de la tarda vam decidir tancar l'estanc i posar tovalloles a la porta, però en només minuts l'aigua va començar a entrar. Com que acabàvem de rebre les comandes, vam decidir posar les caixes sobre els taulells", diu. La situació es va tornar dramàtica. "En tan sols cinc minuts l'aigua ens va passar del turmell al genoll. A fora, el carrer ja semblava un riu, i portava una mica més d'un metre d'aigua i ja començava a arrossegar cotxes", afegeix.

"Quan vam intentar sortir per pujar al pis de dalt, la porta que dona a les escales ja no s'obria. L'aigua havia arrossegat mobles i aquests feien de tap. L'aigua va rebentar la porta interior i ens va començar a arribar al coll. Després va trencar les portes de fusta del carrer. La força de l'aigua em va engolir, em va empènyer al carrer i per primera vegada vaig adonar-me que potser moriria", explica.

"El corrent em va arrossegar i vaig perdre el mòbil, l'iPad i tot el que portava a sobre. La força de l'aigua em va capbussar uns quants cops. Intentava agafar-me on fos, però no podia. Quan em vaig agafar a un senyal, van començar a aparèixer fustes, cotxes i objectes, que em colpejaven amb força. Em vaig deixar anar. Vaig començar un recorregut de gairebé un quilòmetre. Jo volia evitar arribar al barranc. Si hi arribava, estava mort", avança.

"La sensació era com d'estar al riu d'aigües braves de la Seu d'Urgell. No podia sortir. Era pitjor que a la pel·lícula de Lo imposible. Pensava que no me'n sortiria, però em concentrava en buscar una solució", diu. Se li trenca la veu.

El pànic es va apoderar de Segura. "Em vaig enganxar en un portal, on des d'un primer pis vaig sentir que em deien que m'agafés a una corda. Però no tenia forces i la roba pesava molt. Un home, que és guàrdia civil, va baixar des del balcó agafant-se en un cotxe que estava en posició vertical. Em va empènyer i, a poc a poc, em va ajudar a pujar al primer pis".

Tot això va passar en poc més de mitja hora. "Estava tremolant. Em van assecar i em van donar begudes calentes, però el meu cos va trigar a reaccionar. Aleshores, quan tothom ja estava amb l'aigua al coll, van començar a arribar els avisos als mòbils. Unes hores després, quan la situació s'havia tranquil·litzat, vaig anar cap a casa caminant. La meva dona no es creia l'odissea que havia passat", resumeix.

"Pitjor que en una guerra"

Els dies posteriors van ser un infern. Segura va patir una pneumònia amb molta febre. "Tenia un color groc i vaig trigar una setmana a poder-me dutxar perquè no teníem aigua", reconeix. Tots els baixos de Paiporta van quedar destrossats. "El meu cotxe va acabar a la pescateria d'un supermercat Consum, ja que l'aigua va tombar les parets del pàrquing. La situació continua sent desesperada, perquè molta gent ho ha perdut tot. La feina dels voluntaris és meravellosa, sort d'ells. El caos s'ha allargat durant setmanes i la sensació ha sigut pitjor que en una guerra. Molts negocis ja no podran reobrir mai", diu Segura.

"A Paiporta, la gent continua sense entendre per què els avisos van arribar tan tard", critica.